Després de llegir i veure altres escrits de companys i companyes, compartint les seves experiències i vivències, he decidit fer la meva presentació personal.
Fa mesos vaig deixar de viure, de sentir, de ser conscient de la meva existència vital i personal; només feia una vida de clausura, de solitud, molt ermitana. Els meus problemes personals, la meva situació laboral i la de parella van saturar tots els meus pensaments. Això va provocar la meva caiguda sense veure cap solució. L’única, acabar amb la meva existència, ja que de fet no trobava valors, ni sentits a la continuïtat, ni solucions als problemes. Va ser llavors, en el pitjor dels moments, que vaig decidir demanar ajuda.
Primer, per la via de la sanitat pública. Em van dir: 4 mesos de espera… Sóc respectuós i molt pacient i crec que si no podia ser abans, no podia fer res. Però vaig buscar una altra via, alguna solució associativa. Així vaig conèixer ActivaMent. Em van fer l’acollida i vaig començar a assistir als seus Grups d’Ajuda Mútua (GAMs), al Punt de Trobada i a altres activitats, com el Cinema a la Fresca, les sortides al teatre, etc. Mica en mica el meu comportament social, personal i la meva actitud van canviar front els meus pensaments i els meus desànims. Em sentia viu de nou, actiu, útil.
I escoltava les situacions d’altres companys amb les seves històries i les seves evolucions. Vaig començar a ser conscient de la meva realitat. Podia tenir un trastorn? De quin tipus? Necessitava un diagnòstic? Una etiqueta, com semblava que casi tothom portava? Havia tingut altres moments i altres situacions en la meva vida, però sempre havia cregut que formaven part de la normalitat: el desànim, la baixa autoestima, etc. Creia que eren processos normals i habituals que requerien de canvis de comportament davant de les situacions, no pas cap solució farmacològica…
Però, a la vegada que em veia millor, animat, i compartia moments amb companys, assemblees i més activitats socials, també em portava a pensar: Què feia jo allà? Què representava? Què necessitava?
Llavors, va sorgir el tema de la constitució de la Federació Catalana d’Entitats de Salut Mental en 1a Persona. Un pas més per poder engrandir i fer créixer el moviment associatiu en 1a persona i per lluitar contra l’estigma social. Jo vaig ser proposat pels meus coneixements professionals -sóc comptable de tota la vida, en empreses grans i petites-, per formar part de la federació. Això va produir més activitat per part meva i més interès per seguir participant més activament dins de la pròpia associació.
La meva principal experiència en salut mental havia sigut la pròpia dels familiars: tinc un familiar amb trastorn bipolar i això em va fer conèixer el tema, els serveis i els ingressos en institucions de salut mental. Però fa poc vaig assistir a una reunió amb els companys de la federació i, a més de ser interessant i situar-me dins de la problemàtica del moviment associatiu, vaig escoltar a en Martín Correa, de Ràdio Nikosia. Ell va parlar del que pensava que era un Activista en Salut Mental. Això em va donar la solució a la integració total i participativa dins del meu compromís associatiu. Va ser el detonant per a la meva total integració al moviment de salut mental en 1a persona.
No vull deixar passar l’oportunitat de fer una crida a la participació dins de la nostre pròpia associació o dins del moviment associatiu en salut mental. Tenim un munttttt (no és cap error les “t”) de feines pendents i necessitem de tots i cadascun dels activistes amb les seves experiències i coneixements professionals -informàtics, comptables, administratius, etc.-, coneixements associatius i coneixements de tota mena, per poder millorar, ampliar i fer créixer la nostre associació i el moviment associatiu. Pel nostre bé i dels possibles usuaris futurs, joves i grans, estem oberts a tots tipus de pensaments i creences.
Faust Núñez
