Quan no saps què t’està passant, pateixes estrès i et ve un brot psicòtic
Situem-nos, era l'any 1994 quan portava quasi un any treballant de "pinxe" de cuina en un restaurant.
Situem-nos, era l'any 1994 quan portava quasi un any treballant de "pinxe" de cuina en un restaurant.
Després del meu segon malson desperta (conegut popularment com a brot psicòtic), i havent tornat a viure amb la meva mare, estava desesperada.
Quan vaig decidir demanar ajuda perquè no podia suportar més el meu brot psicòtic, van aparèixer altres mals, potser se’ls podria anomenar afectes col·laterals de haver demanat ajud.
El meu llibre, que acaba de sortir a la venda, s’anomena: “La puerta esta abierta. Un viaje al inconsciente”, perquè considero que el meu brot va ser una porta oberta a l’inconscient, al món dels somnis.
El desencadenant del meu brot psicòtic va marcar un abans i un després en la meva vida. Va ser a partir de llavors que es va començar a desenvolupar el meu tipus de trastorn: el trastorn esquizoafectiu.
Considero que el meu brot psicòtic va ser complex, suposo que com tots els brots psicòtics o, fins i tot, com tots els trastorns.
El meu camí, després d'haver travessat un brot psicòtic i no haver tornat a tenir-ne un altre, no és un camí de roses en el que camines a pas ferm amb la certesa que, per exemple, a tu la medicació et funciona i ja estàs curat; o que en el teu brot psicòtic es van reunir una sèrie de circumstàncies que el van fer brotar i que, per això, no en pots tenir cap altre.
Quan començava el meu brot psicòtic, en funcionar-me el cap més ràpid del normal, no feia més que fixar-me en els petits detalls, i els petits detalls començaven a construir causalitats. Dos successos que apareixien propers en el temps, per simple atzar, començava a interpretar-los com relacionats entre si.
Què m'està passant? El més profund de la meva consciència s'ho pregunta. A algun lloc del meu cap, sé que m'està passant quelcom. I encara que sento com s'ho pregunta, aquesta part de la ment està amagada, la tinc tancada, vol sortir, però no li faig cas.
Si una persona creu que l’estan vigilant, que tenen el seu telèfon punxat, és molt fàcil que un observador extern consideri, des del seu punt de vista, que aquesta persona té un deliri de persecució o vigilància.