Estigma social i creixement personal
Queda molt, moltíssim per lluitar perquè la salut mental deixi de ser un estigma social.
Queda molt, moltíssim per lluitar perquè la salut mental deixi de ser un estigma social.
No recordo quan, personalment, vaig deixar de considerar i dir que m'han diagnosticat o pateixo un trastorn bipolar per començar a considerar i dir que era bipolar.
Des de que vaig ser diagnosticada fa uns anys una de les coses que solc anhelar, a vegades, és aquella cosa anomenada “estabilitat emocional”.
Em preocupa, sempre m'ha preocupat fer el bé a altres persones. Clar que no sóc la personificació de la bondat, ni de bon tros, si em fan mal reaccionaré.
Aviat farà dos mesos i no sabem quant de durarà. Ens acompanya un temps que ens obliga a aturar-nos, a pensar, a sentir, a cuidar-nos i a tenir cura dels altres.
Per a les persones que tenim un trastorn mental, els conceptes d'estigma i autoestigma són bàsics. Tots nosaltres, abans o després, ens hem trobat en una situació en què hem estat discriminats.
Fa poc vaig conèixer un grup de persones que fan trobades a la zona on visc. Aquest grup es va formar l'estiu del 2018.
Llevo casi treinta años con trastorno mental. Debuté a los trece años con una depresión mayor.
No em ve de gust parlar del meu deliri. Ni tan sols del meu diagnòstic, ni de si estic estable o no.
Durant la meva vida amb una etiqueta diagnòstica, etiqueta des del punt de vista de l’estigma associat, m’he trobat que tothom té la necessitat de diagnosticar.