Quan no saps què t’està passant, pateixes estrès i et ve un brot psicòtic
Situem-nos, era l'any 1994 quan portava quasi un any treballant de "pinxe" de cuina en un restaurant.
Situem-nos, era l'any 1994 quan portava quasi un any treballant de "pinxe" de cuina en un restaurant.
El dolor es va transformar en un trauma, visible a través d’uns símptomes que anunciaven un trastorn mental.
Les primeres psiquiatres que vaig tenir no solien preguntar-me per si sentia o no sentia veus, de manera que jo no li vaig donar importància a “les veus”.
Ho anomenen miratge, per donar-se en un àmbit molt concret. Jo ho anomenaria al·lucinació socialment acceptada. Per mi el miratge o l’al·lucinació són el mateix.
Potser m'equivoqui, però vull compartir un punt de reflexió diferent al que es té en la societat de cara als que, sense saber per què, vam patir al·lucinacions auditives, tan comuns i corrents entre persones amb la meva diagnòstic, que és esquizofrènia paranoide.
Un bon dia, quan treballava en una fàbrica d’embotits, vaig patir una al·lucinació visual en la que hi havia una serp, que em perseguia per tot arreu.
Quan començava el meu brot psicòtic, en funcionar-me el cap més ràpid del normal, no feia més que fixar-me en els petits detalls, i els petits detalls començaven a construir causalitats. Dos successos que apareixien propers en el temps, per simple atzar, començava a interpretar-los com relacionats entre si.
La gent no pensa que pot arribar a tenir al·lucinacions. I, si pensa que algun dia li tocarà tenir alguna, creu que aquesta serà provocada, per exemple, per drogues “dures”, tipus LSD.
Des del meu punt de vista, la paranoia en persones que tenim un diagnòstic de trastorn mental sever és aquell pensament o idea que va venint de lluny; però que ve, no deixa de venir, i t’assenyala dient que tu ets la persona escollida.