Segueixen presents en la societat el rol de malalt i les tares del cervell
Continuem farcits de pastilles, i més amb la Marató de TV3 que es farà enguany, que impulsarà la recerca biomèdica.
Continuem farcits de pastilles, i més amb la Marató de TV3 que es farà enguany, que impulsarà la recerca biomèdica.
Sóc Mònica, tinc quaranta-tres anys i estic casada amb una altra dona.
Més de 20 anys amb una sobremedicació brutal a base de psicofàrmacs (antipsicòtics, antidepressius, estabilitzadors de l'ànim, ansiolítics/hipnòtics...).
L’estigma sanitari per raó de salut mental és real i quotidià, no una percepció distorsionada ni un zel excessiu.
M'agradaria parlar del que jo entenc per microtraumes i que els emmarco en la infància i preadolescencia per a entendre com em va sobrevenir el trastorn mental.
Quan tota aquesta situació d'excepcionalitat acabi… Després d'uns dies, setmanes i fins i tot mesos, tota l'experiència traumàtica que hem viscut, almenys la majoria de la població, necessitarà respostes i ajudes.
Primer, dir que jo mai he deixat la medicació i tot i això he recaigut per estrès. Jo sóc de l'opinió que l'ànima es protegeix, amb desdoblament de la realitat i sensibilitat extrema, per a ser més forta.
Llevo casi treinta años con trastorno mental. Debuté a los trece años con una depresión mayor.
Ara, ja per fi, tot es posa a lloc, però cal disciplina de pensament, cal tenacitat i tossuderia per tal de no decaure en les teves pròpies fal·làcies internes.
L'altre dia vaig escriure un twitt, en què explicava que els psicofàrmacs em van salvar la vida. Sí, ells van salvar "la meva vida física", mentre que "la meva ànima" la van salvar els meus i la música.