Tinc cinquanta-un anys ja, porto més de mitja vida lluitant o intentat superar-me dia a dia. El camí per descomptat no ha estat gens fàcil, ni ho segueix sent avui en dia, però sens dubte recordo moments moltíssim més difícils on la desesperança era la meva única companya (i no perquè estigués sola), em sentia dins el mateix infern o gairebé millor dir que l’infern estava dins meu.
No puc recordar moments més horribles en la meva vida que quan als vint anys vaig ser ingressada en un hospital psiquiàtric, per un brot psicòtic. I després de la meva primera sortida i intent de recuperació vaig ser acomiadada de la meva feina pel simple fet d’haver patit això, un brot i un ingrés. Després d’això, vaig caure en una profunda depressió, a l’infern i la desesperança més absoluta.
Mai havia viscut situació més punyent, amb dos intents autolítics i uns dos o tres ingressos més. No veia present, no veia futur, no veia res, m’acabava de casar i el meu marit i els meus pares sempre van estar aquí amb mi com van poder, perquè tampoc sabien bé què fer amb mi, ni com podien ajudar-me. Jo només volia desaparèixer, deixar de patir i deixar de fer patir els que es preocupaven per mi. Crec que va ser per un espai d’un any més o menys, encara que jo ho recordo com una eternitat.
Estava molt sobremedicada, ja que el meu suport professional es va basar llavors només en la medicació, no vaig tenir ajuda d’un psicòleg, ni d’un centre de dia, ni suport mutu, ni res. Els meus dies transcorrien, quan no estava ingressada, de sofà al llit i del llit a sofà, era tal qual un vegetal. I dia rere dia va anar passant el temps i vaig anar prenent un mínim de forces per tornar a enfrontar-me a la recerca d’una nova feina, que era l’única que tenia en la meva ment llavors per poder començar a reprendre la meva vida, una feina.
Fins i tot amb molts pocs ànims vaig començar a buscar feina, encara que jo pensava que mai m’agafarien perquè encara anava molt medicada i se’m notava, però la veritat és que em vaig equivocar.
Molt aviat vaig trobar feina en una empresa molt petita, de comptable. Una empresa en la qual el ritme de treball era molt lent comparat amb l’empresa d’on em van fer fora, i tot i així em costava concentrar-me i treure la feina endavant, crec que era per la quantitat de medicació, però a poc a poc em vaig anar acostumant ja vaig tornar a tenir seguretat en mi mateixa i en les meves capacitats, alhora que m’anaven reduint la medicació.
No puc dir que en aquests moments em trobés bé, era com un autòmat, no sentia, ni tenia il·lusió per res, però era capaç de fer el mateix que la resta de la societat, treballar, i això em feia sentir una mica millor. Vaig estar un temps en aquesta empresa i, sorpresa! passat un temps va tornar a aparèixer un indici d’il·lusió en la meva vida. Recordo que quan vaig tornar a sentir com abans va ser meravellós, ja que fins llavors era com un zombi que anava i venia, no sé … molt complex d’explicar i d’entendre i el millor és que la il·lusió o ganes de viure van venir de nou per quedar-se durant molt temps.
Després d’això vaig tornar a canviar de feina dues vegades, per millorar, i la meva vida va tornar a ser pràcticament la mateixa que va ser abans de la meva primera crisi, almenys per fora, per dins mai tornes a ser la mateixa. I vaig tenir la il·lusió de ser mare, amb molta por això sí. Vaig deixar la medicació amb ajuda de la meva psiquiatra, i per sort em vaig quedar embarassada de seguida. Va ser un embaràs difícil per la meva gran por davant la incertesa de si jo seria capaç de tractar amb la maternitat i per no poder prendre més medicació en l’embaràs, però ho vaig viure amb molta il·lusió i ganes.
El meu nen va venir, tot va ser genial, amb la seva depressió postpart, però bé, ja comptava amb ella i la veritat que aquest nen em va donar una força brutal i una confiança en mi mateixa que podia fer tot el que em proposés com qualsevol persona “normal” malgrat el meu diagnòstic. I així ha estat, he pogut gaudir de moltíssimes coses en aquesta vida.
Vaig tenir un altre fill, vaig deixar de treballar, vaig entrar a l’associacionisme, vaig conèixer persones que havien passat per experiències semblants. Això em va ajudar molt a acceptar-me encara més a mi mateixa amb el meu trastorn i tot el que comporta, i em va obrir una línia de treball en la qual encara segueixo intentant transmetre aquesta esperança a altres persones que en aquests moments ho estan passant malament. Tot no ha estat tan lineal ni tan fàcil. també hi ha hagut moments dolents, com no, amb baixades fortes, molt fortes, algun altre brot i algun mini ingrés. Però bé sempre penso en aquests moments baixos que, si un cop vaig poder sortir, ho tornaré a aconseguir de nou, encara que em costi. I així ha estat fins al moment i espero que sempre sigui així. El secret no el sé, valor i constància, de vegades sort, i cadascú ha de trobar les seves pròpies eines per seguir endavant i anar superant-se dia a dia. No calen grans fites, s’ha de ser conscient d’on ets a cada moment i quin esglaó pots pujar, i encara que sigui petit aquest esglaó, sempre valorar-lo i seguir pujant esglaons, a poc a poc i sense pressa, però sempre amb esperança que alguna cosa puc fer i també depèn de mi aquesta pujada.
Ino Moya
