Tinc 28 anys i sóc professora de català i castellà, tot i que ara estic a l’atur. Estic diagnosticada de depressió endògena des dels 18 anys, encara que jo recordo la meva tristesa de ben petita, així com petits símptomes de trastorn obsessiu.
Des de fa un temps, sento la necessitat i l’obligació d’involucrar-me en algun projecte de recolzament a les persones amb trastorns mentals. La meva història és, segurament, com la de moltes altres persones amb la mateixa malaltia. Diferents psiquiatres, psicòlegs, diferents medicacions… fins que vaig tenir un intent de suïcidi als 22 anys.
Amb el temps, m’he adonat que aquest intent de suïcidi realment era un crit a la vida, un crit de desesperació. El que jo volia era viure. El que va passar em va fer veure, d’alguna manera, que jo estimava la vida. A partir de llavors, i amb l’ajut del meu actual psiquiatra, em vaig anar trobant millor. Porto sis anys molt estable, amb la medicació, és clar, però amb poques recaigudes, i molt lleus.
El que més em preocupa és allò que no surt als manuals de medicina. Allò que costa tant d’explicar i que ens fa sentir tan soles i tan sols i tan incompresos. Una depressió endògena, és a dir, crònica, hereditària, no és una persona tancada a l’habitació sense voler sortir, sense ganes de viure. O sí. Però també és una mena d’ombra que ens acompanya quan estem relativament bé, quan somriem, quan fem vida “normal”. Em preocupa com explicar això a les persones que no ho han sentit mai, com fer-nos comprendre.
Perquè l’ombra sempre és allà. L’ombra transformada en mal de cap, en ansietat. L’ombra que no ens deixa concentrar en llegir un llibre, en veure una pel·lícula. L’ombra que no et deixa tenir ganes quan voldries tenir ganes. L’ombra que et crida cap a la solitud. El cap que sempre sembla a punt d’explotar. Els pensaments, inconnexos; la constant sensació d’irrealitat, de distanciament. O, tot al contrari, la sensació de “zoom”, com si la nostra percepció fos una càmera fotogràfica que ens ho fes viure tot a flor de pell. I les llàgrimes, sempre a punt de saltar, fins i tot quan estàs somrient. L’ombra que sempre ens acompanya.
Amb els anys he acceptat els meus límits. He acceptat que hi ha coses que jo no puc fer. No és una renúncia, és simplement acceptació, és no voler-me donar mil cops més contra la mateixa pedra. Amb els anys he acceptat que no puc estar en una conversa més de dues hores perquè el cap desconnecta, perquè l’ombra se l’emporta. Amb els anys he descobert que jo sóc més lenta que els demés, que necessito més temps per a fer les mateixes coses. Perquè l’ombra es posa pel mig, i m’entrebanco. I si corro, la caiguda sempre és pitjor.
Però amb els anys, també he descobert que potser aquesta malaltia o no malaltia, aquesta ombra que m’acompanya, potser també és el meu tresor. A vegades penso que les persones amb trastorns mentals hem après a desenvolupar altres coses: la sensibilitat, la capacitat d’agraïment, el tenir-ne prou amb el cant d’un ocell.
Penso que els qui tenim malalties mentals i hem après a conviure-hi, d’alguna manera tenim el deure moral d’ajudar als qui encara estan al fons del pou. Tenim el deure de fer-los creure que al fons hi ha una llum. Perquè hi és. I acompanyar-los en el camí.
Júlia Casas
