Els efectes de l’aïllament pel coronavirus són com tenir agorafòbia unes setmanes. Us ho havíeu plantejat? Pot semblar una exageració. Jo vaig patir-la. No és un virus, però, de la mateixa manera, volia sortir al carrer i no podia fer-ho.
En la meva etapa d’infància, adolescència i part de joventut, a causa del que estava ocorrent en el meu entorn, no vaig poder tenir una formació acadèmica ni cultural.
Cada matí quan he de preparar-me per sortir de casa, primerament he de lluitar contra mi mateixa, esforçar-me per agafar les forces necessàries per obrir la porta del carrer.
A la meva vida havia tingut depressions però encara no sabia que tenia bipolaritat tipus I. De cop, vaig passar per un episodi llarguíssim amb les següents sensacions:
Em dic Ana. Pateixo un trastorn d'ansietat amb agorafòbia des de fa deu anys. Sóc, per tant, una "persona agorafòbica” d'aquelles que tant espanten als anomenats “normals”.
“Vivim en l’edat de l'etiquetat, es necessari catalogar i classificar a qui, diguem, no estem dins de la norma.”
