Tocar fons: la Depressió en la Preadolescència

Podria especular sobre les causes, sobre alguns episodis de la meva infància, que segurament no vaig aconseguir canalitzar bé o ningú va saber ajudar-me a fer-ho, però crec que ja em vaig passar molts anys buscant culpables, inclosa jo mateixa. Crec que pot ser més interessant explicar com vaig viure la depressió i què va significar per a mi.

Per suposat, no vaig tocar fons d’un dia per l’altre, encara que quan va començar el malestar vaig entrar en una espiral sense fi, de la qual era difícil tornar enrere. Era una situació nova per a mi, desconeguda i poc a poc es va anar assentant la idea que era inevitable. Com que, si fes el que fes, no podria escapar-ne. Així és com van aparèixer la incertesa, la por i el patiment.

Als 13 anys vaig tenir la primera depressió major que va arrasar amb tot. La meva existència va canviar dràsticament, mai tornaria a ser la nena que havia estat. La meva vida es va tenyir d’una tristesa tan enorme que ho embargava tot i m’impedia pensar o fer una altra cosa que no fos plorar, estar sola, amb l’autoestima per terra, amb un inusual rendiment escolar baix, amb problemes de son i una total desesperança sobre el futur que em feia pensar en la mort dia sí i dia també.

Recordo que la meva mare estava molt preocupada i em preguntava insistentment que em passava, si em feia mal alguna cosa. Finalment, vaig ser capaç de dir-li, a falta de saber expressar millor, que “em feia mal l’ànima”. M’havia tornat una nena sense il·lusions, que havia perdut les ganes de viure, solitària, trista i angoixada.

La depressió es va endur la meva innocència i la meva alegria per viure. Encara era una nena que estava entrant en l’adolescència, una etapa sens dubte perduda, robada i que em va condicionar en un moment en què la meva persona s’estava formant. Jo era la meva principal enemiga, ja que no em valorava ni estimava. Al contrari, m’odiava. I tot el que pensava de mi era negatiu, ja fora del meu físic, del meu caràcter o les meves capacitats -intel·lectuals, socials, etc. -. I tots aquests pensaments s’anaven enquistant, com si fossin una veritat absoluta.

Com que tinc epilèpsia, el neuròleg que em tractava va ser qui em va diagnosticar i va començar a tractar ambulatòriament. Cada matí la meva mare em portava a la seva consulta, on em donaven la medicació via intravenosa. I tornàvem en taxi, ja que em quedava sense capacitat gairebé de mantenir-me desperta.

Aleshores em medicaven amb els antidepressius de primera generació, els IMAO, que tenien molts efectes secundaris. Em despertava a mig dia, aproximadament, i així havia perdut tot el matí. Això va durar el curs lectiu, que vaig perdre.

He de dir que la meva família sempre va estar al meu costat en els bons i els mals moments. No només per portar-me a metges, psicòlegs i d’altres, sinó que van aguantar moltes males cares, alts i baixos, retrets, llàgrimes i culpes. I tot i així, sempre em van recolzar i em van demostrar quant m’estimaven en el dia a dia. Encara que la meva desesperació en aquell moment va fer que no sempre ho pogués apreciar.

Crec que aquesta depressió, a aquesta edat, sens dubte ha marcat la persona que sóc. Vaig trigar 5 anys en aixecar cap i ressorgir un temps, per després tornar als inferns, a les urpes d’aquesta bèstia negra.

A dia d’avui, he perdut el compte de les depressions que he tingut. Però sé que, en la meva experiència, cada vegada és una mica com començar de nou, perquè no sempre les estratègies anteriors funcionen. Tot i que la desesperança de la primera depressió mai podré oblidar-la. Aquesta sensació que no sortiràs endavant mai i que és una cosa inevitable, facis el que facis.

Però també he de dir que he sobreviscut a totes aquestes depressions. Per tant, puc donar testimoni que, malgrat les dificultats, es pot superar una depressió, per greu que sigui.

Fins fa uns pocs anys he seguit sentint-me com quelcom estrany. Arran d’acostar-me a diferents associacions de l’àmbit de la salut mental, he conegut gent que ha passat per experiències similars a la meva. Això reconforta molt i és per això que ho recomano.

Encara que a dia d’avui no estigui en els meus millors moments, i en cert sentit durant tota la meva vida he vagat perduda buscant respostes, ara començo a veure que les coses no són ni blanques ni negres i que una certa recuperació és possible.

Mònica Civill