Hola, em dic Rosa. He tingut 4 brots psicòtics en la meva vida, però puc considerar com més greu el segon, el qual és el que explicaré. Tot va començar quan vaig tenir el meu fill.
Jo, en un ingrés anterior que havia passat, no vaig ser diagnosticada. Vaig deixar la medicació voluntàriament i vaig romandre eutímica (sense símptomes) durant 13 anys. Llavors, vaig decidir tenir un fill sense saber que patia una malaltia: Trastorn Bipolar, del qual vaig rebre el diagnòstic l’any 2006, data del meu 2n ingrés. Per tant, quan vaig decidir ser mare també desconeixia que, si no és amb el tractament i seguiment per part d’un psiquiatre especialitzat, es podia produir una nova psicosi (mania), el que en el meu cas va succeir.
Vaig ser ingressada en un hospital durant un mes. Posteriorment, una vegada rebuda l’alta, encara que de forma gradual, vaig començar a trobar-me depressiva. La qüestió és que en poc temps es va convertir en un episodi de Depressió Major. No dormia, no volia veure el meu fill, em vaig aprimar 17 kg i només pensava en morir-me.
La meva família, especialment unes cosines que tinc a Castelló, em van portar a diferents especialistes de medicina alternativa, ja que no creien en la alopàtica (tradicional), tot això sense cap resultat. Jo seguia amb una tremenda angoixa i insomni que va durar mesos. Encara sumida en la més profunda desesperació, sabia que per fer cas a la meva família no havia acudit al professional més indicat. Finalment, vaig anar a un psiquiatra que em va recomanar la mútua, de la qual era sòcia en aquells moments. Aquest em va receptar una medicació en la qual incloïa un antidepressiu sedant, amb el qual vaig començar a dormir. A poc a poc, amb el seu tractament vaig començar a recuperar-me.
Llavors em vaig plantejar tornar a la vida laboral. Amb gran dolor vaig haver de deixar el meu fill 8 hores a la guarderia per sortir a buscar una feina. Així, vaig trobar una feina de comptable, però en una empresa ruïnosa. Difícil tasca la d’administrar una empresa que gairebé no té diners. Precisament, la persona que portava abans la comptabilitat havia marxat per depressió i ansietat a causa d’aquesta situació.
Per contra, a mi aquesta ocupació em va fer sentir útil, en poder ocupar el meu temps en una cosa que m’agradava i ajudar-me a no passar les hores pensant de manera negativa. Igualment, jo també vaig arribar a plantejar-li al gerent que volia marxar a causa de la desastrosa situació financera. Era molt difícil suportar aquella pressió. No obstant això, em va contestar que no ho fes, ja que em considerava una gran professional.
A més, sense saber-ho jo, el gerent un dia em va sentir solucionar una trucada telefònica en anglès. Llavors em va oferir un altre lloc de treball, en exportació. Allà em vaig sentir plenament realitzada. Em van donar més responsabilitats, vaig posar en funcionament un nou programa informàtic que havien adquirit feia temps i no sabien utilitzar, vaig tenir més llibertats. És a dir, tot això va ser un treball molt creatiu, cosa que sempre m’havia agradat.
Com a conclusió de tot el relatat, vaig poder comprovar que gràcies a una correcta medicació i a sentir-me útil treballant en una cosa que m’agradava, vaig poder superar aquella experiència tan amarga.
Rosa Mª Millán
