Les etiquetes diagnòstiques són peces molt semblants
Si faig un breu repàs sobre les categories diagnòstiques, recordo veure-les com una llista d'ingredients de la compra, sense saber quin plat principal pretenien cuinar.
Si faig un breu repàs sobre les categories diagnòstiques, recordo veure-les com una llista d'ingredients de la compra, sense saber quin plat principal pretenien cuinar.
Després de veure el programa de Tabús de TV3 dedicat a la salut mental, emès el 20 de maig em va semblar una bona ocasió per escriure un article sobre les etiquetes o els diagnòstics psiquiàtrics.
M'agradaria parlar del que jo entenc per microtraumes i que els emmarco en la infància i preadolescencia per a entendre com em va sobrevenir el trastorn mental.
Els problemes d’una persona amb trastorn mental comencen el primer dia que som diagnosticats amb una etiqueta psiquiàtrica.
Durant la meva vida amb una etiqueta diagnòstica, etiqueta des del punt de vista de l’estigma associat, m’he trobat que tothom té la necessitat de diagnosticar.
Tot i tenir el mateix diagnòstic des del principi, aquest ha anat evolucionant cap a una esquizofrènia residual, que significa que no hi ha tants símptomes positius.
M’agradaria explicar-vos perquè considero que els psiquiatres no han fet una bona feina en el meu cas. Perquè considero que han creat més problemes dels que ja tenia, i m’han fet la vida més complicada.
Si una persona creu que l’estan vigilant, que tenen el seu telèfon punxat, és molt fàcil que un observador extern consideri, des del seu punt de vista, que aquesta persona té un deliri de persecució o vigilància.
Cadascuna de les nostres identitats està formada per multitud de referències, per un sentiment de pertinença a diferents grups, per un resum dels nostres gustos i capacitats, entre d'altres factors.
Sóc sòcia d’ActivaMent des de fa un temps i, tot i que m'encanta escriure, sobretot contes per adults, encara no havia participat en el Blog.