Ambigüitat entre el rigor científic i la pseudociència
Em trobo tot sovint amb una disjuntiva: És la psiquiatria una ciència rigorosa, mesurable i verificable? Ho és la psicologia? Ho són els psicofàrmacs?
Em trobo tot sovint amb una disjuntiva: És la psiquiatria una ciència rigorosa, mesurable i verificable? Ho és la psicologia? Ho són els psicofàrmacs?
Segurament molts de vosaltres ara mateix estareu pensant que sí, que s’ha de promoure més la investigació en aquest camp, ja que queda molt per descobrir, però aquesta pregunta té una mica de trampa.
“I ara entraràs en un somni molt dolç”, deia la anestesista mentre m’acariciava la mà. I així era, trigava ‘cero coma’ en perdre la consciència.
O no combregar-hi? Vaig tenir una educació religiosa, però vaig renegar-hi després. Vaig passar una època en què em declarava agnòstic i ara, definitivament, em considero ateu convençut.
Per primera vegada al món, a una pacient de 47 anys amb esquizofrènia refractària se li ha practicat neurocirurgia per inserir-li uns elèctrodes al cervell.
Llegeixo en Les Notícies d’ActivaMent que uns investigadors del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSID) han descobert un dels gens que intervenen en l’esquizofrènia.
Treballar moltes hores deprimeix, segons un estudi publicat l'any passat a la revista 'PLoS ONE'. Ja se sabia que treballar molt temps produeix trastorns psicològics i del somni.
Com definir el que tenim? El diagnòstic ens fa més mal que bé? Hi ha diversos estudis que ensenyen els avantatges i els desavantatges de parlar dels nostres problemes com de un “trastorn”.
Aquest article, que pretén respondre a la pregunta: Som o no som les persones amb un trastorn mental més violentes i/o perilloses que la resta de persones de la societat?
Ja fa algun temps que volia escriure aquest article. Sobretot arran del tractament sensacionalista i estigmatitzant per al nostre col·lectiu que ha rebut el "cas Breivik"