Si jo no tingués un diagnòstic de trastorn mental sever, estic segur que mai s'hauria produït l'acció de les forces de seguretat que narraré.
El dia que em van proposar explicar la meva “història de vida” no em va semblar pas un gran repte. Tan sols hauria de posar una mica d’ordre a tot plegat i explicar el que m’havia passat a mi.
Incapacitada per viure el dia a dia amb certa normalitat. Falta d’atenció i apatia. Molta apatia.
Des dels tretze anys he patit problemes amb la percepció del meu cos, una percepció distorsionada de com és en realitat.
En temps en els quals el dolor era molt profund i estava ficat de ple en un laberint de deliris, l'única cosa que va poder fer-me sentir millor i sortir a poc a poc d'aquell embull va ser l'amor.
Aquestes darreres setmanes he estat pensant molt sobre aquest tema, arrel de la mort per suïcidi d’un company d’ActivaMent,
Empoderar-me m'ha comportat tota una sèrie d'actituds i motivacions que van més enllà del compromís.
Des de que vaig ser diagnosticada fa uns anys una de les coses que solc anhelar, a vegades, és aquella cosa anomenada “estabilitat emocional”.
Vivim en un sistema capitalista, competitiu i venut, un sistema que fa a moltes persones invisibles i oblidades.
Tinc cinquanta-un anys ja, porto més de mitja vida lluitant o intentat superar-me dia a dia.
