De vegades m’imagino com un cabdell de llana enredat incapaç de discernir entre el que vull, el que necessito, el que em passa, el que puc fer per evitar el que em passa o per acceptar-ho. Sentir-me com un cabdell de llana em sembla una bonica metàfora que algú em va dir un dia per descriure la sensació de caos i d’embolics que experimentem de vegades. I poder pensar que d’alguna manera es pot anar tirant d’un fil, i després d’un altre, i un altre i així successivament per poder desembolicar aquest cabdell. I després, un cop tots els fils desenredats, decidir què fer amb ells.
Sovint no som conscients del moment en què la nostra vida canviarà per complet, per bé o per mal o per a les dues coses. A vegades la vida es converteix en una rutina aletargadora, t’esmussa, sembla que el que fas té algun sentit. Almenys el tenia quan vas començar a fer-ho. Però en algun moment les coses han deixat de tenir la importància que tenien. No saps molt bé com ni quan ha passat, però així és. Un dia, sense saber perquè, t’adones que alguna cosa no funciona, que allò que et impulsava ha perdut la seva força. Et mires al mirall i descobreixes algú que sembla derrotada per la vida, algú que s’assembla a tu però que no ets tu. I no t’agrada el que veus. No t’agrada haver-te venut al pitjor postor, encara que tampoc recordes com va succeir, però aquesta és la sensació que tens. D’haver-te abandonat, d’haver aparcat a un costat el que abans et feia sentir viva.
No és gens estrany que un dia t’adonis que fa temps que veus sense mirar, que sents sense escoltar, que afirmes sense qüestionar la pregunta, que parles sense pensar en el que dius, que beus i menges sense assaborir. En definitiva que un dia t’adones que no ets més que una ombra del que vas ser, que sembla que hagis estat deambulant durant tot aquest temps com si estiguessis desperta i sabessis el que feies però en realitat estaves adormida. Si, semblaves desperta però els teus ulls no tenien vida, no brillaven.
Si les ulleres apareixien, et maquillaves; si senties algun petit dolor o molèstia, et drogaves amb el que trobaves a la farmàcia, si no podies deixar de pensar, trobaves alguna excusa per obligar-te a deixar de fer-ho. Perquè a vegades fa mal pensar, fa mal somiar, fa mal ser conscient de les responsabilitats a les que ja no pots renunciar.
A vegades tinc somnis i malsons, i m’he adonat que en lloc d’escoltar el que em volen dir, m’he passat gran part de la meva vida, intentant anul·lar. No pots evitar que allò segueixi allà. I ho saps, però tots en algun moment, tot i saber que el carreró pel qual caminem no té sortida, tot i així seguim caminant cap a ell com si no tinguéssim una altra alternativa.
Però si hi ha una altra alternativa, ja sigui atrevint-nos a parlar en veu alta i demanar ajuda; ja sigui intentant canviar la nostra vida, tot i que sigui amb petits gestos, i així anar tirant d’un fil i d’un altre… Potser faci por descobrir que hi ha alternatives i que hem d’implicar-nos d’una o altra manera, però no fer res és romandre enredada en aquest cabdell de llana, que no ens porta enlloc.
Mònica Civill
