Il·lustració © Francesc de Diego
Les empreses farmacèutiques són una realitat en el món actual. Una realitat de la qual moltes persones ens preguntem si preval abans la curació de les persones malaltes o el mer negoci. Així mateix, jo moltes vegades dubto si en la política d’aquestes farmacèutiques no es perseguirà que existeixin, preferiblement, la major quantitat possible de malalts crònics, per a maximitzar el negoci.
A gairebé tothom li vénen a la ment escàndols de les farmacèutiques amb alguns medicaments, que no només no acomplien la seva funció de guarir, sinó que feien que les persones que els prenien patissin altres patologies. I jo davant d’això em pregunto: Quants medicaments pot haver avui en dia que en lloc de curar una malaltia, no només no ho fan, sinó que emmalalteixen a les persones que els prenen d’altres malalties?
En el camp de la salut mental, tenim un cas molt proper en el temps que és el del Risperdal, medicament que podia fer patir altres patologies a les persones que ho consumien. La veritat és que veig que a les farmacèutiques només se’ls imposen càstigs econòmics, però es deixen de banda càstigs personals als seus responsables, per actes que podrien suposar penes de presó. Una cosa que seria molt desitjable que les autoritats sanitàries duran a terme per a intentar impedir, en la mesura del possible, pràctiques similars en el futur. A més a més, caldria el cessament immediat dels responsables públics sanitaris que van donar el vistiplau a la comercialització d’aquests medicaments.
Els grans laboratoris farmacèutics són negocis privats en els quals, com és lògic, prima moltes vegades el benefici econòmic per sobre d’altres consideracions. L’ideal, al meu parer, seria que en aquest àmbit de la societat, una cosa tan important com és el camp de la salut, no només existissin empreses d’índole privat, sinó també empreses públiques que poguessin competir amb les privades. Encara que només fos perquè en les empreses públiques el benefici econòmic tindria o hauria de tenir un paper secundari, sent el benefici social el principal.
M’agradaria que totes les persones que llegeixen aquestes línies es plantegessin seriosament aquest tema ja que totes les persones, més tard o més d’hora, acabem emmalaltint. Seria ideal que moltes persones posessin en qüestió el model actual que impera al món en aquest camp i sorgissin iniciatives ciutadanes per a què s’aconseguissin canvis positius.
Ernesto García
