Il·lustració © Sergi Balfegó
Em dic Rosa, sóc mare i visc amb un diagnòstic de trastorn bipolar. Volia compartir amb vosaltres la meva experiència.
Vaig tenir un brot psicòtic quan va néixer el meu fill. En aquell moment, jo no sabia que tingués cap malaltia. Després del part, vaig patir insomni. Vaig estar deu dies després de la cesària a l’hospital amb problemes per poder dormir. Quan vaig tornar a casa amb l’alta, el problema va anar in crescendo, fins que va acabar amb un brot. En el meu cas, no dormir va ser el pròdrom. Llavors, l’informe deia Psicosi Postpart.
Però aquest no va ser el meu primer brot. Vaig tenir abans un altre quan tenia 23 anys. No obstant això, en aquell moment ni tan sols em van saber diagnosticar. Em van donar medicació, però la vaig deixar per voluntat pròpia. No sabia ben bé què tenia, ni què era el que m’havia passat, per què s’havia produït, ni què era tot això. Per això no volia prendre més medicació. Tot i que encara hi ha molt a investigar, la psiquiatria en aquella època no tenia al seu abast la medicació existent en aquests moments i, de la qual es disposava, no sabien ben bé com aplicar-la. A aquest primer episodi em va costar assimilar-ho i recuperar-me, més que res per desconeixement.
I després d’haver portat una vida normal i sense prendre medicació durant 13 anys, ningú podia pensar que alguna cosa així podria tornar a repetir-se. Ara no sé si el que em va passar a mi, de viure un brot i una psicosi postpart, era inevitable. Després de tenir-ho, he llegit llibres on s’explicava que es podia presentar un brot en una persona amb trastorn bipolar. Podia ser que sí, podia ser que no. Però llavors jo no ho sabia pas.
Després d’aquesta experiència, no em penedeixo d’haver estat mare, perquè en aquests moments el meu fill és el més important de la meva vida i donaria la meva per ell. Crec que tota dona que vulgui tenir un fill, pot fer-ho. No vull que ningú es desanimi pel que a mi em va passar. Això sí, amb la corresponent supervisió del seu psiquiatre.
Moltes dones amb aquest diagnòstic es plantegen dubtes respecte a ser mares, perquè creuen que haurien de suspendre la seva medicació, ja que podria afectar el fetus. També hi ha la por davant la possibilitat que el seu fill pugui tenir un trastorn bipolar. Actualment se sap que les probabilitats que una persona rebi aquest diagnòstic augmenten si un o els dos progenitors també ho tenen.
D’altra banda, els psiquiatres els poden aconsellar que realment sí que és factible que siguin mares, però esperant trobar-se en un moment estable per administrar el tractament més adequat. Amb orientació professional, es pot portar endavant de la millor manera possible l’embaràs.
Per desgràcia, jo no vaig poder comptar amb aquest assessorament per falta de diagnòstic i causa de la medicació existent en aquella època. L’important és que ara sóc mare i, com explico en la meva entrevista de “Persones com Tu“, em vaig recuperar tant del brot com del posterior episodi de depressió, gràcies a reincorporar-me a la vida laboral.
Rosa Mª Millán
