Per què ningú parla del suïcidi i per què ningú parla dels que se’n van, dels supervivents i dels que es queden. La sensació de mort precisa mai s’oblida.
Per què ningú parla de les circumstàncies que condueixen a un ésser humà a desitjar treure’s la vida i a intentar-ho, en múltiples ocasions, en molts casos. Per què sí es parla des de l’opció còmoda de per què certes persones decideixen treure’s la vida quan aquesta és tant bonica, tant meravellosa, tant dolça, diuen… Per què aquestes persones no es plantegen la vida des del respecte en primer lloc als cossos, necessitats i decisions alienes i per què no pensen en la realitat que viuen i vivim molts i moltes. Per què ningú pensa en una vida en la que no es possible pagar el lloguer, no hi ha vacances, no hi ha diners, ni esperança, ni il·lusió, ni diumenges, ni festes, ni viatges, però sí desig sense complir, sí ganes amputades per dolors físics forts, per dolors mentals insuportables, per un cap el pes del qual és de plom per les veus, per les visions, pel plor, pels atacs de ansietat, per les convulsions, pels cops contra la paret, pels talls, per intentar dormir i que les ferides de les cames cicatritzant et mosseguin, per què les visions no et deixen tancar els ulls i per què aquests mateixos es tanques i s’obren de forma convulsa, per què, creuen vostès que molts i moltes decideixen tirar-se per les finestres?
Em pregunto si han provat a treure el cap amb els peus en una d’elles i sentir el cos ja impactat en el terra i sentir aquella calma que no tens en vida. Em pregunto per què analitzem la qüestió política i pensem que alguna cosa pot canviar, em pregunto per què no mirem al nostre costat i no ens preguntem el mateix: per a què alguna cosa canviï alguna cosa ha de importar-li algú. Els importa als polítics?, però la qüestió és: els importa a vosaltres? Em pregunto per què no pensem en la dignitat que ens arranquen, en les decepcions, en quan algú arrabassa el treball d’una altre persona, les seves idees, els seu sostén i com res t’empara, siguis el que siguis, treballis del que treballis, i de la mateixa manera t’arranquen la teva casa, la llum, l’aigua i l’ànima. Em pregunto per què ningú es planteja quin sentit té seguir endavant quan la vida és patiment físic i mental i res et subjecta, em pregunto quanta gent creu que en moments en els que el ésser humà es converteix en prou feines dolor, cansament i plor, algú o alguna cosa t’empara, em pregunto si creuen vostès que amistat, família, sistema sanitari existeix en moments així.
Els convido a conèixer el nostre sistema de salut mental i els convido a acudir a qualsevol servei d’urgències (o el que sigui) en aquests casos. Com pot millorar algú que no pot treballar però té que fer-ho? Com pot millorar algú que no té accés al tractament mèdic? Creuen vostès que aquest és el primer món? Ressons del tercer món existeixen aquí mateix, en el seu mateix carrer… Veuran llavors quant hem avançat en aquesta societat. Em pregunto com és possible que molts i moltes diguin que aquest lloc, aquest Facebook, el que porta el meu nom, els resulta depriment, però quan a ells i elles els mossega un dolor petit o una subvenció que no han cobrat o un llibre no publicat això sí els deprimeix, i codificant i guardant la informació que aquí apareix, si tan insuportable els resulta mirar aquesta extensió meva que es la paraula i aquesta paraula i aquest discurs. Em pregunto per què s’abaixen certes mirades i existeixen certes fugides quan pel carrer ens mirem les cares. S’ha de assumir el que es fomenta. I diran vosaltres que aquí es fomenta el dolor i el patiment i la part més fosca i jo podré dir que només m’importa qui parla des de aquest costat: el de la realitat real. I des de aquest lloc només m’importa qui escriu i diu i em diu: gracies per parlar, gracies per dir doncs jo no arribo, no puc, no m’ho permeten (clar, això vosaltres no s’ho imaginen que parlar és un luxe…).
I el més curiós de tot és que tot això de poc o de res servirà excepte quan jo o algú decideixi de nou saltar per la finestra no com una decisió covarda com molts i moltes pensen, sinó per decisió conscient i és llavors quan tot importarà, el del costat, qui exerceix la política interior i exterior i qui en tantes ocasions va decidir baixar la vista o empitjorar la vida de qui té al costat en comptes d’estendre la mà i canviar la tristesa pròxima i amb això el món sencer.
No volem veure res fins que el no res mateix ens devora. I la qüestió és que tots morirem i la vida és sempre igual per tots. Incauts aquells que veuen a qui això escriu, a qui ha sobreviscut, a qui lluita per sobreviure com algú menys digne, com algú més covard, com algú fàcil per col·locar el seu peu a sobre. Poc saben de la vida, vostès, des del seu canto blanc, des de la seva protesta contra el sistema dins del sistema, des de la seva hipocresia, des de els seus petits llocs de poder, bars que menteixen, espais que menteixen, presentacions de llibres que menteixen, esperit alternatiu que tan sols és el nom modern de l’ego o de qui creu que conèixer als demés és llegir un post de Facebook encara que sigui tan llarg com aquest. Quin és el seu lloc tindrien que preguntar-se, dons el que recolzen creix i creix amb el seu/vostre recolzament.
El meu respecte, el meu afecte i la meva funció estarà sempre del canto de qui coneix la realitat real, de qui pateix i ha patit i principalment de qui va decidir tirar-se per la finestra, doncs el nostre deure es comptar les circumstancies que precedeixen a aquest fet.
I sortiré avui al carrer i seguiré rebent consells que no he demanat, que no necessito i que confirmen que vivim en mons completament allunyats de la realitat, per exprés desig nostre de protecció davant a la desesperació mateixa. Encara que ens omplim la boca de grans discursos. Només quan algú mor es prenen mesures, per què el fet venç a la hipocresia. Fet que us vencerà a tots i totes.
Parlar aquí, així i en qualsevol part també és executar cert salt que no augura res bo, però que no obstant és necessari. Es tracta de donar testimoni, es tracta de compromís, un compromís real i diari.
Ana Vega
