Il·lustració © Sergi Balfegó
A vegades, ens abandonem perquè pensem que és tan poc el que podem fer per millorar una situació que no fem res. I crec que això és una errada.
Ja sé que es difícil canviar la forma de pensar. O que a vegades els problemes són tan grossos que no vols fer més que ficar-te al llit i no sortir. Però les persones amb problemes mentals no podem fer el que ens demana el cos. Per poc que puguem fer, hem d’entrar en moviment. En moltes ocasions, simplement posar-se a fer el poc que es pot fer ens obre perspectives millors i noves accions de millora.
És difícil anar al centre de dia i socialitzar-nos, o simplement aixecar-se al matí o canviar d’hàbits. Però en moltes ocasions, una cosa porta a l’altra i és com una bola de neu que al començament costa de fer créixer, però que després ella sola es fa, pendent avall, enorme. A part que si tenim un problema i fem tot el que podem fer, salvarem la nostra autoestima.
Estàs acostumat a uns pensaments que et fan mal. O tens l’hàbit que quedar-te al llit i dormir 12 hores. I tot això és dolent per a tu. Aprendre a no ser desgraciat pot ser difícil.
Jo estava acostumat a estar deprimit i era una situació que semblava no tenir sortida. Però lentament vaig deixar enrere una depressió crònica. Canviant a poc a poc els pensaments.
No tenim perquè acceptar totes les coses que comporta un trastorn mental. No tenim perquè acceptar la soledat, per exemple. En ocasions, podem anar al centre de dia i relacionar-nos. O a un club social.
Els psiquiatres i psicòlegs poden ajudar, però la decisió més important l’hem de prendre nosaltres mateixos. Si nosaltres no ens belluguem, ningú ho farà per nosaltres.
Fèlix Rozey
