Faig aquest article pensant en amistats meves i d’altres persones compromeses amb el nostre col·lectiu que, sovint i sense voler, utilitzen paraules i/o expressions que reprodueixen l’estigma i la discriminació que patim les persones amb un trastorn mental. Això succeeix perquè, normalment, no ens posem a reflexionar en els efectes que generen les nostres paraules.
Per exemple, us heu parat a pensar en totes les idees que transmet i en les conseqüències que té dir: “Els malalts mentals són/som…”? Suposo que no. En cas contrari, segurament, no utilitzaríeu aquestes paraules.
Què hi ha de dolent en aquesta expressió? Doncs, excepte la paraula “mental”, TOT és dolent. Intentaré explicar perquè.<
En primer lloc, i per a sobre de tot, som persones. Amb o sense diagnòstic, som persones. Si s’utilitza una etiqueta com a nom propi, se substancializa el diagnòstic. Si no és correcte dir “un sidós” o un “cancerós”, quan parlem d’una persona amb SIDA o càncer, per què ens sembla acceptable dir “un malalt mental” o “un esquizofrènic”? Si no voleu reproduir un vocabulari estigmatitzant, sempre heu de tenir present que cal parlar de “una persona amb…” i desprès posar el diagnòstic.
En segon lloc, mai una persona “és” el seu diagnòstic. Els éssers humans no estem definits per una única característica o condició; i menys per una característica o condició que pot desaparèixer. En tot cas, “tenim”, “passem”, “vivim” o “experimentem” un trastorn mental, però mai “som” el trastorn mental. Cap persona és una malaltia. Per tant, cal tenir cura de no utilitzar el verb “Ser”, perquè acaba definint tota la persona en funció d’una etiqueta. Per contra, sempre s’han d’utilitzar verbs que parlin d’un procés o d’una condició, enlloc d’una essència: Tenir, Passar, Viure, Experimentar, etc.
Finalment, també s’ha d’evitar utilitzar articles i expressions que generalitzen, com si totes les persones amb un trastorn mental fóssim, bàsicament, iguals. Cada persona és única, amb o sense un diagnòstic. Si no vols generalitzar, no utilitzis els articles de la tercera persona del plural: “les, els” o les expressions del tipus “la malaltia mental” o “el trastorn mental”. Per contra, sempre que sigui possible, cal especificar a què trastorn i a quina persona específica fas referència.
Les generalitzacions, els verbs d’essència i l’ús d’etiquetes com a noms propis són formes lingüístiques que reprodueixen estigma i discriminació. Tenir cura de les nostres paraules és una forma de lluitar per un món més just per a tots i totes.
Hernán Sampietro
