Il·lustració © Sergi Balfegó
En ocasions, les persones amb problemes mentals ens sentim tan petits que constantment busquem que els altres ens aprovin i ens diguin com fem de bé les coses. No tenim valor per pensar de manera independent o de viure de manera independent.
A tothom li agrada que li somriguin i li aprovin. Ens fa sentir bé a tots. Però nosaltres, les persones amb problemes, en ocasions ens posem en mans dels altres perquè hem perdut la confiança en la pròpia capacitat de pensar o d’actuar. Això ens converteix en persones una mica inexistents. Depenem de que els altres ens donin la raó i ens aplaudeixin.
Gràcies a Déu he conegut persones que tenien problemes i feien la seva vida segons el seu criteri. Si això és difícil para una persona sense problemes, imagineu-vos per a nosaltres, que a vegades forçosament depenem del proïsme per moure’ns en aquest món.
La societat programa a les persones per a que siguin dòcils i obedients i no trenquin les normes d’algunes institucions. O simplement acceptin les tradicions sense pensar. Així les esglésies y els Estats fan que siguem obedients a les seves normes sense plantejar-nos si a nosaltres personalment ens semblen racionals o coherents.
Hem de fer el més difícil, agafar el brau per les banyes i pensar si la nostra forma de vida o les nostres idees ens semblen racionals o si simplement ens convenen. I malgrat que a algunes persones pugui no agradar-li, viure com nosaltres creiem que hem de viure.
Fèlix Rozey
