Estudia, segueix estudiant, treballa, no t’engreixis, fes esport i fes-ho millor que ningú…
Són frases de l’èxit, o podrien ser, segons la meva opinió, la mostra de la tortura que suposa conviure amb un alt nivell de perfeccionament amb una mateixa.
Tortura perquè no sempre arribo a complir aquests objectius i em frustro molt. Tortura perquè per qui és necessari ser sempre millor? És com si ho veiés molt clar, però em resulta impossible de canviar.
I són mil exemples que des de fa unes setmanes intento canviar. Diuen que el primer pas es ser conscient. Però la meva ment ultra perfeccionista ja estaria: “Quan començo a canviar?, què faig primer?” I si no sóc constant: “Ets insegura, és la malaltia mental”. És a dir, o em pico irracionalment i exageradament o m’excuso i em refugio en el meu diagnòstic que poc hi té a veure.
Parlar-ho amb els meus companys/es i amics/gues m’ha ajudat a entendre el perquè de tanta exigència i sobretot a entendre’m i acceptar-me, a estimar-me i d’alguna manera a celebrar les meves derrotes, no només els meus èxits.
La meva intenció aquí no és afegir uns punts clau per combatre l’autoexigència, sinó fer una breu i sempre personal reflexió sobre el camí a la perfecció relacionat amb la salut mental.
Sempre he estat una persona molt exigent, si a algú tenia que jutjar era a mi mateixa. No assimilava bé els errors, sobretot per la vergonya davant els altres. De més gran, potser de la mà de l’estrès, aquesta dosi alta a extrems m’ha portat també a perdre per moments la meva salut mental. Influint encara més en la meva autoestima. És cert que sempre en menor o major grau he pensat així, però també que hi ha causes externes que han desenvolupat en mi aquests mecanismes psicològics cap a la meva persona.
I, sense establir una causa, ja que no tot depèn d’un únic factor, em quedo amb què no vull donar-li la mà més a aquesta forma de pensar que m’eleva a límits desbordants de perfeccionisme i culpa per no poder abastar-ho tot.
Com a conclusió, i en el meu cas, una dosi de humor, de comprensió i recordar que hem nascut per ser humans, no perfectes ni robots, ajudarà a veure’m a mi mateixa i al meu entorn d’una altra manera. Més brindar pels errors, relativitzar i no pensar tant. Viure el moment i respirar.
Respirem per la nostra salut, fluint amb les nostres emocions i vivències.
Laura Jareño
