Encara que ens sembli que això de no treballar és una ganga per a molts de nosaltres, se’ns fa un món a l’hora de dir-ho, encara que sigui al familiar més proper. Si és així com us ho explico, imagineu-vos, llavors, al veí del costat… Per què? Perquè està molt mal vist per la societat no tenir un treball. Imagineu-vos, llavors, si hem d’explicar el perquè ens manca aquest treball, el perquè tenim una discapacitat.
Sé perfectament que no és necessari explicar la teva vida a la gent, ho sé de sobres. Però, i si volem fer-ho? Tan greu és tenir una discapacitat psicològica encara avui en dia?
Que no ens venguin dies de color de rosa pel que fa a salut mental, que jo encara veig que existeixen molts estigmes. És molt menys complicat explicar una patologia física, sigui en l’àmbit que sigui, que no una mental. I això m’ha passat a mi en primera persona.
Crec que s’hauria de tenir menys por a dir que pateixes una discapacitat perquè, a fi de comptes, no deixaràs de ser la mateixa persona que sempre has sigut, vas ser o seràs. I quan es trenquin aquestes barreres, guanyarem molt.
No només pel que fa a salut mental, sinó també en qualitat de vida, ja que no és el mateix capficar-se: pensant i pensant en què dir a les persones per justificar-les el perquè no pots treballar.
A la vegada, també penso que cada persona és un món a part, i té tot el dret sobre si vol o no vol dir mai allò que pateix. S’ha de respectar, ja que tindrà una altra manera de pensar.
A vegades, el saber que pateixes un cert grau de discapacitat et pot arribar a enfonsar, però has de treure sempre allò de bo de les coses, com diu aquella pel·lícula tan coneguda. En fi, fins aquí aquest article. Espero que us hagi agradat.
Núria Prats
