No. No tindré un fill. Segurament. Un esdeveniment que es cataloga com “el millor en la vida d’una persona”, en opinió de la majoria. Es van unir les meves poques ganes i la por, més el fet de no comptar amb una parella amb aquest desig. No. No tindré a curt termini un treball d’acord amb la meva formació però treballaré el que pugui i intentaré ser un digne activista i seguir exercint com a voluntari amb unes mínimes competències. No conduiré un cotxe ni una moto ni amb el carnet a la mà, dubto si podré conèixer a algú i conviure en situació de parella durant dècades. Em fa por que no sabré dur a terme certes tasques domèstiques amb un cert decòrum. Potser hauria de trobar-me en un estat de necessitat i anar a mort per tal de convertir-me en un mediocre amo de casa.
Aquest seria un reduït resum de la vida (o d’alguns “fracassos”) d’un noi tímid que es va creuar amb un trastorn mental i no va deixar que el tombés. Per exemple, veia que no lligaria mai cara a cara. Com actuar? Els meus escassos coneixements tecnològics em van permetre iniciar diversos festejos sense arronsar-me pel meu diagnòstic. Les meves amistats tampoc van fugir quan van saber el que em passava. Suposo que havia estat i vaig seguir sent mereixedor de la seva confiança i va ser positiu que els meus més vells amics es trobaran sobtadament -com jo- amb la meva primera crisi i ingrés. No hi va haver temps de construir un armari d’on escapar perquè ni tan sols estava a la vista la primera taula. No acumulo retrets cap a ells. Tant és que de vegades el trastorn fos un tema tabú o alguns comentaris o bromes els jutgés una mica feridors. Igual ells van aguantar disgustos meus puntuals o nits de silenci. En això les persones no ens diferenciem tant.
En la meva vida professional la majoria d’anys vaig arrossegar un silenci semblant però més dur. Precisament, en els últims temps ja m’he atrevit a confessar coses personals i ara tot és més senzill causa de la comoditat d’un centre especial de treball. Dic comoditat en el sentit que allà no dissimules ni amagues res des del primer dia. I la continuïtat de la meva psiquiatra al llarg dels anys m’ha portat a pensar allò de “val més un roí conegut…”. Per res estic molest amb ella, el que ignoro és si podria haver-me portat millor o impulsat amb l’objectiu de ser feliç a la vida.
Escoltes a persones maleir la seva problemàtica de salut mental o llançar pulles a certs individus que no les van entendre o menysprear. Hi ha qui plora i es desespera davant etapes fosques. Jo no he confeccionat una llista d’enemics i admeto que el meu trastorn bipolar em deixa viure amb relativa tranquil·litat. Vaig dir adéu a l’hospital fa 17 anys i els efectes secundaris de la medicació tenen un paper força ídem en la meva existència. La meva personalitat es va exaltar en moments de hipomania, si bé no es va desenganxar del meu cos el meu jo més sociable. I davant les meves fases més baixes vaig ser jo mateix el que em vaig desenganxar del llit i vaig voler continuar amb les meves activitats habituals.
Per altra banda, el futbol sala em va fer no aïllar-me durant 27 anys, he llegit molt i des que em vaig unir a la banda de l’activisme corro a parlar en públic sense pensar-ho massa. Malgrat no dedicar-me al periodisme m’he rescabalat amb petits textos, articles, contes. Algun reconeixement i modestes participacions en una maneta de llibres em van inflar d’orgull. Conèixer a gent nova i guanyar-me la seva estima o un amor passatger van resultar ser també bons bàlsams. Em queda només parlar de la part dolenta. Ansietat, idees obsessives, inseguretat, patiment i impossibilitat de transmetre aquests sentiments a uns altres. Sé relativitzar, procuro allunyar-me mentalment de les zones (reals o inflades) de conflicte però sóc dels que es desmoralitzen fàcilment. Intentaria explicar-me més i més encara que prefereixo millor parlar amb la gent i compartir vivències. Que els meus fets parlin per mi.
David García
