M’agrada la gent que va de cara, la gent que lluita pels seus ideals, per allò que creu just, perquè avui dia queda poca gent així.
Aquesta societat ens corromp. Aquesta societat, igual que ens emmalalteix, ens pressiona per ésser pitjors persones cada dia. És per això que jo lluito cada dia en contra d’aquesta societat que tant ens boicoteja i ens fa ser com som. Hem de lluitar envers aquesta societat tant corrupta i tant estressant que ens fa ser a vegades tant individualistes; i mirar més pel bé comú; mirar més pels altres; i no centrar-nos tant en nosaltres mateixos. A vegades ens pensem que “som el melic del món” i ens oblidem dels altres. Sempre volent més i més, i, a vegades fa falta fer una aturada, per adonar-nos que som uns afortunats de tot el que tenim! Sí, sí, som uns veritables afortunats! Agraeixo tot el que tenim!
També he de dir que no tot és dolent. Els avantatges tecnològics i científics també s’han d’agrair (alguns). Però penso que tot va massa ràpid i, a vegades, em dóna la sensació com si ens “desactualitzéssim”. I jo, personalment, com si m’ofegués. I crec que no sóc l’única.
Seguim per on anava. M’agrada la gent que lluita pel què vol, que va de cara, i que va amb la veritat per davant; que no va amb malícia i no és capaç de trepitjar als altres per aconseguir beneficiar-se. És a dir, que no és capaç de trepitjar a ningú per anar ascendint en aquesta escala social o en aquesta vida.
M’he trobat molta gent que s’amaga de tenir un trastorn mental. Alguns per por a ser rebutjats, altres per por a perdre la feina, altres les amistats. No ens adonem que és bastant trist amagar-nos de quelcom que quasi tothom avui dia pateix, ha patit o patirà al llarg de la seva vida: un trastorn mental o una situació de patiment psíquic.
Com anava dient, es penós que entre nosaltres, ens anem amagant, els uns als altres, dels nostres patiments. No seria molt més fàcil si els poguéssim compartir i donar-nos suport? Jo ho he començat a fer ara, donant la cara. I de debò que et treus un pes de sobre! No val la pena anar amagant-te pels racons de tot arreu, mentint i mentint sobre la teva vida i, a sobre, havent de donar explicacions a gent que ni tant sols t’importa. Resulta esgotador.
En canvi, ara visc molt més tranquil·la amb mi mateixa. La veritat és que, des de que no ho amago, amb mi mateixa visc molt millor, no tinc tanta ansietat i no em sento obligada a fer res que no vulgui; ni perdo aquella quantitat de temps que perdia abans en pensar què diria si em preguntaven… En fi, que m’he fet la vida molt més fàcil. Com dic ara: m’he fet del “mode tot pràctic”, no vull complicar-me la vida, ni res per l’estil.
Algunes d’aquestes persones que amaguen el trastorn mental, ho fan per por a “què diran”, o “no fos cas que”… quan ells son els primer que jutgen, i rebutgen als altres, als que son diferents, etc.
De vegades, veus cares i converses ridícules de: “mira a aquestes dues” o “mira a aquests dos”, “quina poca vergonya”, i després resulta ser que aquests són qui més coses estranyes fan d’amagat. Vull dir amb això, si us plau, deixem de jutjar. I jo m’incloc. Sovint només fem que jutjar i jutjar, sense saber per què hauran passat aquelles persones, ni per què ho fan. I si ho fan, i són felices, per què ho hem de jutjar? Qui som nosaltres per jutjar-ho? Que cadascú faci el que vulgui, mentre no molesti al del costat. Aquesta és la meva filosofia. Jo m’he tornat molt respectuosa, suposo que després d’haver conviscut amb tot tipus de gent. “T’hi acostumes o et mors”.
També em trobo uns quants, amb molts prejudicis, que amaguen que tenen familiars amb trastorns mentals. Els tenen com amagats, com si no fossin de la seva família. Aquests individus, per a mi no valen res com a persones. Després són aquests els que cada diumenge van a missa. Per això dic que hi ha molta, molta hipocresia i molt estigma envers les persones amb trastorns mentals.
El més fort és que si ens parem a pensar un moment, quasi tothom ha tingut, té o tindrà en la seva vida un trastorn mental més o menys greu. Així que apleguem forces i diguem prou. Res d’anar amagant-nos. No hi ha res a amagar, crec jo.
Penso que tenir una depressió, ansietat, TOC, esquizofrènia, trastorn bipolar, anorèxia, etc. no és una condemna. No crec que per això estiguem condemnats a anar a la presó. No hem matat a ningú. A més, tot és superable, ens podem recuperar i, a vegades, una d’aquestes coses ens pot fer millor persones. Aquí ho deixo.
La vida és meravellosa.
Nina Febrer
