Al principi, quan vaig entrar en contacte amb altres persones afectades de Trastorn Bipolar, lamentablement, jo encara no estava preparada o potser motivada per gaudir d’un Grup d’Ajuda Mútua (GAM) clàssic, presencial. Però seguia sentint la necessitat de resoldre moltes coses que em preocupaven i de trobar qui m’entengués i em consolés de veritat. Una cosa que la consulta del psiquiatre, la família i els amics no em donaven, encara que ells posaven tot de la seva part.
Així, vaig arribar a través de la pàgina web de l’Associació de Bipolars de Catalunya (ABC) a una alternativa que em va obrir un nou món de possibilitats. Allà vaig trobar un fòrum, lliure, gratuït i anònim. Com ho diria? Veure les preguntes i respostes dels altres usuaris, en l’ordre i moment que jo desitjava, era com una mena de “zapping” del que jo havia vist en les poques reunions que havia presenciat. També em vaig aficionar a altres fòrums similars, grans projectes, també molt solvents.
Allà em vaig sentir acollida i reconfortada. D’entrada, només veure que els meus dubtes, pors, problemes i experiències eren recurrents, em va ajudar. També hi havia usuaris “màster”, per dir-ho d’alguna manera, que es notava que tenien un valuós camí fet i que responien i compartien coses d’interès per als nouvinguts com jo. Ells també aportaven recursos molt recomanables. Molt atractiu tot!
En mi alguna cosa va canviar. Vaig sentir que jo, algun dia, podria estar tan ben informada com ells i també convertir-me en una gran ajuda per als altres. Era el que jo volia.
Amb el temps, l’associació em va reconèixer i va agrair la participació, demanant-me col·laboració i oferint-me la gestió d’aquest servei. Això va significar una cosa molt important per a mi. En el meu procés personal de recuperació, vaig passar de beneficiar-me com a usuària de la participació, a fer-ho a través del voluntariat amb aquesta nova responsabilitat.
A poc a poc, em vaig anar adaptant al nou rol. La perspectiva evoluciona, lògicament. I ara us puc dir també que he arribat a una nova conclusió sobre aquest tipus d’espais. Encara que l’objectiu principal aparent és facilitar la participació, ja que un fòrum virtual permet salvar dificultats geogràfiques, horàries, de timidesa i altres, també cal valorar i tenir present la gran funció d’aquest bagatge compartit d’experiències, recursos, informacions i un llarg etcètera.
Però aquest aprenentatge va ser a força d’equivocar-me, de decebre’m i donar un pas enrere en la cura del meu autoconcepte, quan malbaratava un esforç considerable proposant temes que no obtenien moltes respostes. Interpretava que no generava interès, quan a mi em semblava que els temes no podien ser més encoratjadors…
Però va arribar un dia que vaig coincidir amb una usuària en una activitat presencial i em va felicitar per la feina. Quan li vaig preguntar per què no escrivia, em va dir que li feia vergonya, ja que les coses que veia ja estaven força bé, però em va assegurar que aquesta manera, diguem “passiva”, de participar ja li servia molt. I em va demanar que no deixéssim de fer-ho.
Era just el que necessitava! –“Moltes gràcies, Neus.” –“No, moltes gràcies a tu, Neus”. (Ella es diu com jo i li dedico aquest article).
Ja gairebé no em recordava de quan jo vaig començar, quan simplement llegir les coses dels altres em feia molt bé. Us demano que ho tingueu en compte quan entreu en qualsevol Fòrum on no es vegi activitat aparent i que no ho descarteu.
Finalment, vull recomanar efusivament tenir molta precaució amb les dades que s’aporten en aquest tipus d’espais, en general, ja que les xarxes socials no permeten esborrar generalment el que hem deixat. Feu ús de l’anonimat, llevat que tingueu clar que desitgeu donar la cara per la Salut Mental.
Neus Sisteré
