Ja fa alguns anys, al costat d’un grup de companyes i companys, vam decidir iniciar aquest camí que és ActivaMent. El motiu va ser que no acabàvem de trobar resposta a les nostres necessitats en els serveis i entitats de la xarxa de salut mental. Potser perquè sol ser usual que, quan reps un diagnòstic, passis a ser considerat com algú incapaç de gestionar la teva pròpia vida, fins i tot de tenir cura de tu mateix. Aquesta manera de mirar-te pot ser molt nociva, perquè no hi ha res més incapacitant i contrari a la recuperació d’assumir el “rol de malalt”.
Precisament per això, una de les accions bàsiques que consideràvem necessàries era la de fer Salut Mental en 1a Persona. És a dir, per i per a nosaltres, les mateixes persones afectades d’un trastorn mental. El nostre model, en aquest sentit, era el d’Alcohòlics Anònims: persones que comparteixen una problemàtica i que entre elles, per l’experiència i aprenentatges acumulats, poden ajudar-se. En el nostre cas, ens definim com un col·lectiu actiu de persones amb l’experiència del trastorn mental.
I aquí, en aquesta manera d’entendre la salut i la recuperació, és on entren els Grups d’Ajuda Mútua, una manera horitzontal, de donar i rebre suport. Aquest és un dels nostres projectes inicials i encara actualment és l’activitat que vincula més persones a l’entitat.
Però, què és un Grup d’Ajuda Mútua (GAM)? És un petit grup de persones que realitzen una trobada, regular i sistemàtica, per compartir les seves vivències i explicar la seva problemàtica, sense ser jutjades per les altres. Una característica distintiva és que totes aquestes persones tenen l’objectiu comú de superar una dificultat compartida. En el nostre cas, un problema de salut mental.
Cal remarcar que en un GAM no hi ha professionals “exteriors”, que no pertanyin al col·lectiu de persones en qüestió. En aquestes trobades tots i totes parlen en 1a persona, de les seves pròpies dificultats. En aquest sentit, encara que pugui (i hauria de) tenir efectes beneficiosos per a la salut mental, un GAM no és un grup terapèutic. Tampoc és una trobada entre amics, ja que les converses són temàtiques, centrades en la dificultat que es vol superar, i perquè no cal que les persones comparteixin fora de les reunions un vincle afectiu. Perquè funcioni un GAM, tan sols cal respecte pels altres, el compromís d’assistència, confidencialitat i ser inclusius, permetent que tots i totes puguin expressar-se.
Participar en aquestes reunions et permet parlar obertament del que et passa sense por al rebuig. Saber que els altres membres del GAM han viscut situacions similars facilita la confiança recíproca. Ningú s’espantarà del que expliquis, entre altres coses, perquè és molt probable que hagin passat per experiències semblants. Així, quan li dius a una persona, que no ha viscut un trastorn mental, que tens idees de suïcidi, allò usual és que reaccioni amb por o rebuig. No vull imaginar què els passarà als meus companys/es quan expliquen que senten veus… Aquestes reaccions, per contra, no es donen en un GAM.
Una cosa semblant passa amb el paternalisme. Perquè per als problemes de salut mental tothom (que no sap de què parla) té una solució miraculosa o coneix, millor que tu mateix, què és el que hauries de fer. En un GAM ningú busca arreglar la vida dels altres dient-li què fer perquè sap que si les receptes miraculoses existissin, no estaria allí.
No voldria acabar aquesta breu reflexió sense remarcar que els grups d’ajuda mútua no només són útils per a qui es troba, en aquest moment, passant un problema de salut mental. Perquè és usual que la gent et pregunti: “Per què segueixes anant, si ja estàs recuperat?“, i la resposta és molt simple: perquè em fa bé. Per molts motius.
En primer lloc, perquè compartir la meva experiència amb altres persones m’ajuda a atorgar-li un sentit a allò viscut, que no hagi estat tot un patiment buit. Compartir em permet sentir-ho com un aprenentatge. A més a més, que estigui recuperat no vol dir que estigui asimptomàtic. Segueixo tenint un trastorn de la son, addicció al treball i ocasionals atacs d’ansietat. I tampoc estic exempt d’una possible recaiguda. Precisament per això, m’ajuda tenir aquesta mena de mirall, aquesta mirada d’altres persones que entenen el que em passa, que no em jutgen, però que coneixen per la seva experiència el que significa aprendre a conviure amb els teus símptomes. I, finalment, perquè també em fa bé sentir que puc ajudar els altres.
Hernán Sampietro
