Ara us explicaré com entenc jo el trastorn o com em van ajudar a mi entendre’l millor. La nostra ment, o al menys la meva, és tan summament llesta que quan veu una escletxa de patiment desconnecta en forma de trastorn mental. A aquesta conclusió he arribat ara fa poc, després de varis anys pensant, i pensant perquè em passava tot el que em passava i de què em venia tot això. Podríem veure-ho com una espècie de creixement personal pel que he tingut que passar, per dir-ho d’una manera.
I si m’ho permeteu faré un símil: crec que hi ha persones que emmalalteixen amb problemes de salut mental, i hi ha d’altres que emmalalteixen amb problemes físics, a cadascú li espetega per on li espetega.
A uns ens donarà per obsessionar-nos; per embogir; per comprar, comprar i comprar; per sentir-nos inferiors; per netejar, netejar i netejar; alguns escoltarem veus o ens sentirem perseguits; fins i tot ens podrem creure que ens volen fer mal o que ens volen matar (problemes de salut mental); a altres els hi ataca fent-los anar al lavabo; o amb taquicàrdies; o els fan mal les oïdes; o els hi sortirà un èczema; o els hi cauen els cabells de nervis (problemes físics); o tenen migranyes…
Per mi, poder entendre això va ser bastant important, va ser com acceptar que era humana, que era imperfecta, que podria cometre errors. També, sapiguer que tinc un límit, que no puc amb tot, que no “tot val”, que tinc un límit i que aquest límit no el puc traspassar. Que jo abans deia que podia amb tot, que era la Superwoman. I no, no es cert. He de saber dir “fins aquí, i prou” que no puc abastar-ho tot, i que he de saber cuidar-me una mica. Que si ho vull tot puc acabar molt malalta i molt malament. I he de saber acceptar que la perfecció no existeix, cosa bastant dura per una perfeccionista nata, i més venint d’una família amb un alt nivell d’exigència (avui dia encara se m’exigeix, tot i havent passat per on he passat).
Abans, també, sempre deia a tot i a tothom que sí, encara que no volgués fer quelcom. Sempre ho feia per complaure als altres. Això m’anul·lava com a persona. Em feia molt infeliç, m’arrossegava a la meva infelicitat i a la meva malaltia. També vaig haver d’aprendre a saber dir que no, però assertivament. Recordo, encara, una teràpia en la que em van obligar durant una setmana a només haver de dir “no” a tothom. A qualsevol cosa que se’m digués, jo només podia respondre que no, encara que jo volgués dir que sí: no podia. Només podia respondre amb un “no”. Sembla una tonteria, però va ser bastant bo l’exercici.
A dia d’avui, sabent tot això de mi, puc dir que sé qui sóc. Sé quins son els meus propis límits i sé fins on puc arribar. Puc començar a reconèixer quan estic començant a descarrilar, o digues-li com vulguis, que és com jo li dic quan em començo a descompensar. Potser encara trigo una mica a veure-ho, però cada cop trigo menys i mai deixo que se m’escapi de les mans.
Quan tinc els primers símptomes de trobar-me una mica malament, em retiro, i comença la meva “autocura” i miro on estic fallant. Normalment, és que estic pecant de massa estrès en la meva vida quotidiana. I és que a mi, l’estrès diari m’afecta molt. Reconec que sóc una persona hipersensible a l’estrès, m’ofego dins un got d’aigua. He d’anar amb molt de compte si no porto una vida tranquil·la i apaivagada. Així que, a la que començo a notar els meus primers símptomes, m’aturo i poso la vista enrere per a veure què m’està passant, per poder posar solució ara, abans que no sigui massa tard, se m’escapi de les mans i tot empitjori.
Crec que en això consisteix l’autoconeixement, i tot el que m’han ensenyat al llarg d’aquests anys als diferents centres, clíniques, psicòlegs i teràpies que he estat fent. No puc ser tan cafre i fer veure que no passa res, i “viu la vida” i “hihihi – hahaha” perquè sé que això, en un futur, em podria portar molts problemes, com ja me’ls a portat abans. Com acabar ingressada o tocar fons i trobar-me molt i molt malament. Després, recuperar-me d’una patacada com aquestes és molt dur.
Com diuen: caure es molt fàcil, però aixecar-se costa molt. I també penso que cada recaiguda deixa seqüeles i un deteriorament… així que val més prevenir-les. També dic que n’hi ha algunes que son inevitables, però n’hi ha d’altres que es poden evitar si un se sap cuidar a un mateix i no es fica en situacions de perill.
Nina Febrer
