Parlaré de discapacitat i pensions, mirant des de l’òptica del dret o no que tenim les persones que patim una discapacitat per motius de salut mental a tenir una pensió contributiva o, en molts casos, al fet que aquesta sigui superior a la que percebem actualment. Per això exposaré casos reals que conec.
En primer lloc, conec una dona que després d’haver cotitzat 11 anys a la Seguretat Social, la llei no li dóna dret a percebre una pensió contributiva. Com pot ser que persones que han cotitzat durant molts anys, fins i tot més de 10 anys, a la Seguretat Social no tinguin dret a una pensió contributiva? Perquè segons la llei, depenent de l’edat que tinguis, necessites més o menys anys cotitzats. I si no arribes a aquest mínim, encara que et falti un mes, no pots cobrar una pensió contributiva.
En el cas de la salut mental, el 50% de vegades l’aparició d’aquesta malaltia es produeix abans dels 18 anys i el 80% de les persones emmalaltim abans dels 30 anys. A més a més, actualment molta gent estudia fins gairebé els 30 anys. Però fins i tot després, la gran majoria dels joves que volen treballar no poden fer-ho o tenen contractes laborals precaris. Llavors, com poden aquestes persones arribar en la seva vida a gaudir d’una pensió mitjanament decent si per irrupció de la malaltia i per qüestions socials no poden cotitzar?
Però cobrar una pensió contributiva tampoc és una garantia de vida digna. Moltes persones discapacitades perceben pensions contributives molt baixes. Una altra amiga meva, després d’haver cotitzat els anys exigits, li han atorgat una pensió contributiva de caràcter absolut tan petita que, fins i tot percebent complements a mínims, la llei li permet treballar mitja jornada per un sou mínim per completar la pensió. El cas és quan no pot treballar perquè ha recaigut de la seva malaltia.
Crec que una cosa pròpia d’un Estat mínimament just i democràtic hauria de ser que qualsevol persona que es trobi discapacitada tingui dret a una pensió que sigui, almenys, igual al salari mínim interprofessional. Hi hagi o no hi hagi cotitzat a la Seguretat Social.
Sembla que el llindar que determina l’índex de pobresa a Espanya és el salari mínim interprofessional. Però al nostre país les pensions no contributives (per a qui no van cotitzar els anys suficients) són de quanties que ronden la meitat del salari mínim interprofessional. Moltes persones discapacitades, tant de l’àmbit de la salut mental com a pertanyents a un altre tipus de discapacitat, es troben en aquesta situació.
Penso que una persona que té ja la desgràcia de patir una discapacitat que la priva de ser laboralment productiva hauria, com a mínim, de percebre una pensió que es trobi per sobre del llindar de la pobresa, equiparable al salari mínim. Ja n’hi ha prou càstig que una persona es trobi incapacitada i que a causa d’això se li hagin esgotat totes les perspectives laborals per a la resta de la seva vida.
Escric aquestes línies, per intentar conscienciar la societat sobre aquest problema. Qualsevol persona demà pot ser discapacitada. Necessitem lluitar pels nostres drets i hauríem d’unir-nos totes les associacions de persones amb discapacitat.
Ernesto García
