És difícil la llibertat quan et veus a tu mateix com un esclau que es mereix la seva situació. I és difícil l’alliberament de l’estigma quan tu mateix et consideres inferior als altres o menys persona. L’odiar-te a tu mateix te’l fica sota la pell la gent que et menysprea sense saber res de tu, només que ets “raro”. I tu, que et sents diferent, comences a pensar que és culpa teva la situació en la que et trobes.
A més a més, som persones que necessitem suport dels altres per a millorar la nostra situació. Sense aquest suport és molt difícil sortir del pou. I les opinions dels altres poden ser tan doloroses!
Quan penses que tu ets el responsable, ja ha guanyat l’autoestigma. I com molt bé deia un company fa uns dies en aquest bloc, en moltes ocasions no és culpa del trastorn que tu ets estigmatitzat, sinó dels factors que acompanyen a aquest: la precarietat de les condicions de vida o la falta de suport emocional, per exemple.
Una vegada se t’ha ficat al cos l’autoestigma, és molt difícil alliberar-se. Forma part de la cultura occidental. Abans de tenir un problema mental, ja consideres als que el tenen com a persones inferiors. I quan comences amb el trastorn, ja et menysprees a tu mateix.
Perds la dignitat molt ràpidament i la recuperes molt lentament. La precarietat laboral, la solitud o els problemes provocats per la medicació -anar dopat o tenir problemes sexuals, per exemple- no fan més que afegir més pes a l’autoestigma.
I si estic malalt, com vaig a portar una vida normal? Et concentres en les teves limitacions i no veus més que més problemes. Tenir un trastorn mental ja és un problema enorme. Només falta que ens castiguem a nosaltres mateixos per ell.
Qualsevol cosa que et faci sentir digne i una persona com els altres ajuda a l’alliberament. Un treball no és una teràpia, però resulta tan benèfic que se sembla molt. I fer coses que et facin sentir útil i un membre de la societat de ple dret és importantíssim.
I sempre som membres de la societat de ple dret!
Fèlix Rozey
