Il·lustració © Sergi Balfegó
Després d’una setmana per a molts frenètica, arriba la gloria del dissabte. Però com si tota la civilització occidental patís un trastorn bipolar, després de l’eufòria del dissabte arriba la depressió del diumenge a la tarda.
No és només que al diu següent comença una setmana de feina i activitats. També és que ens quedem a soles amb nosaltres mateixos. No tenim res a fer i el temps de l’esbarjo no està valorat. De cop i volta ens trobem amb els problemes de la nostra vida. Els conflictes ocupen la ment. Ens passem la setmana fent totes les coses possibles, fugint de nosaltres mateixos però les tardes de diumenge ens trobem davant del gran jurat de la nostra vida.
Poca broma. El diumenge augmenten els suïcidis. Per a molts és el dia més dur de la setmana. Més que el dilluns. Matem el temps mirant el futbol o anant al cinema. Incapaços de viure el present, pensem en coses passades i en coses futures perdent unes hores que després enyorem al llarg de la setmana. Els addictes a la feina es porten treball a casa per a no trobar-se amb el moment present.
De cop i volta la soledat de les nostres vides ens enfonsa. Una mica és la típica soledat d’aquestes grans ciutats on vivim. I també la dificultat de no fer res.
En ocasions, aquesta depressió arriba a nivells en que necessites ajuda professional, però normalment la gent s’acostuma. És dur, però molts ens acabem sentint còmodes amb un cert nivell de depressió. Estàs deprimit i ho passes malament, però et falten els recursos per a superar aquest problema i fa tant de temps que estem deprimits de tant en tant que es converteix en part de la nostra personalitat.
Afecta per igual a homes i dones, a nois i noies. És una experiència, en la nostra cultura, gairebé universal.
Però no ha de ser així per nassos. Anem al cinema a veure una pel·lícula que no sigui ni trist ni malenconiosa. Tenir una afició que ens ocupi llargues hores i que ens agradi. A ser possible que la visquem en primera persona, on siguem agents actius. Llegir, si t’agrada.
N’hi ha persones que son impermeables a aquestes solucions. Potser necessiten ajuda. La emoció de la depressió no enriqueix la nostra vida i ens fa mal. Cal lluitar contra ella i no acostumar-se a uns sentiments que no fan més que empobrir-nos.
Fèlix Rozey
