Ho han tornat a fer. L’actual govern sembla estar decidit a degradar-nos a les persones diagnosticades d’un trastorn mental a la categoria de ciutadans de segona, justificant i promovent la nostra discriminació.
Com vam explicar a aquest blog, ja fa un any que el Ministeri de Justícia ha posat en marxa un projecte de reforma del Codi Penal que pretén catalogar-nos com Subjectes Perillosos, pel simple fet d’haver passat un problema de salut mental. Etiqueta prejudiciosa i falsa a través de la qual volen privar-nos dels nostres drets fonamentals.
Un any més tard, el Ministeri de Sanitat segueix el mateix camí. Ara, la Direcció General de Salut Pública, Qualitat i Innovació ha elaborat un document titulat “Intervención Sanitaria en Situaciones de Riesgo para la Salud Pública”. Text que va ser aprovat el passat 18 de desembre a la reunió del Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud, presidit per la ministra Ana Mato, i que està sent recomanat pels coordinadors de la Estrategia en Salud Mental del Sistema Nacional de Salud.
Aquest text, com especifica des de la seva introducció, pretén emmarcar: “situacions que suposin un risc per a la salut pública”, atenent a “la probabilitat que es produeixi un esdeveniment que pugui suposar un perill greu i directe”. Amb aquesta finalitat, es dedica a classificar diverses situacions considerades un risc per a la Salut Pública. Per exemple: les malalties infeccioses que es troben subjectes a vigilància epidemiològica a nivell nacional o internacional, les malalties infeccioses que sense tractament poden suposar un risc per la seva capacitat de transmissió i dificultat en el seu control, com el VIH/SIDA, l’hepatitis B i C, la tuberculosi o la lepra, els incidents d’origen mediambiental -físic/químic-, els derivats d’incidents que afecten la seguretat alimentària, etc.
En si mateix, tot el text és una infàmia, ja que neix de la necessitat d’oferir atenció a aquelles persones que aquest mateix govern ha deixat sense cobertura sanitària: les persones migrants que no tenen o han perdut el seu permís de residència i els aturats de llarga durada que resideixin a l’estranger més de 90 dies. És clar que deixar sense atenció sanitària a un segment considerable de la població pot suposar un risc per a la salut pública. Precisament, la classificació que recull el document estableix els casos en els quals s’hauria d’atendre una persona, tot i que aquesta no tingués targeta sanitària -donada la seva condició de Risc per a la Salut Pública-.
Però la sorpresa arriba quan arribem a l’apartat 2.7, referit “a l’àmbit de les malalties no transmissibles”. Allí, el document ens diu que cal identificar com una situació de potencial risc per a la salut pública: “La sospita diagnòstica o patir trastorn mental”.
A més a més, perquè ens quedi clar a què es refereix, el text especifica quins serien els diagnòstics ‘de risc’. Així, en el document podem llegir el següent: “Les malalties incloses s’especifiquen a continuació (codis CIE 10): Esquizofrènia (F20), Trastorns Delirants Persistents (F22), Trastorn Bipolar (F31), Trastorn Depressiu Recurrent (F33), Trastorn Obsessiu Compulsiu (F42 )”.
Arribat a aquest punt, hom es pregunta: Quins són els riscos per a la salut pública que s’associen al Trastorn Mental? Per què se’ns considera a les persones diagnosticades com un perill greu i directe per a la població? En quines dades es basa aquesta afirmació? No ho sabem. El text omet qualsevol aclariment. No hi ha arguments ni referències que ens ajudin a entendre aquesta acusació.
És clar que no és una afirmació basada en evidència científica. No hi ha ni un sol estudi o publicació que arribi a la conclusió que les persones del col·lectiu de salut mental som un risc sanitari per a la població. Per contra, sí que hi ha nombrosos estudis que neguen aquest prejudici. Per exemple, les dades revelen que les xifres de criminalitat han baixat en les societats que han seguit un procés de desmanicomialització. Igualment, són nombroses les investigacions que remarquen que tenir un trastorn mental incrementa significativament el risc de ser víctima, i no autor, de comportaments violents.
Ara bé, encara que el text no tingui fonament, sí que té conseqüències. I molt greus. Perquè afirmar que som un risc per a la salut pública reforça tots els prejudicis que generen rebuig social. A més a més, el Ministeri de Sanitat hauria de tenir present que la discriminació dificulta la recuperació de les persones amb problemes de salut mental.
Precisament, prenent en compte els efectes nocius d’aquestes afirmacions, algunes autoritats sanitàries ja han expressat el seu rebuig a aquest document. Per exemple, la Consejera de Igualdad, Salud y Políticas Sociales de la Junta de Andalucía, María José Sánchez Rubio, considera el text com: “un greuge a la imatge de les persones amb malaltia mental, que consolida prejudicis existents i que dificulta la seva integració social”.
Però és que, a més de prejudiciós i nociu, el document viola la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, una convenció signada per l’Estat espanyol i d’obligat acompliment. En aquest sentit, en una comunicació personal, Guadalupe Morales, presidenta de la Fundación Mundo Bipolar, assenyalava: “L’apartat 2.7 contravé lleis nacionals, internacionals i europees (que l’Estat espanyol està obligat a respectar) i és punible, a més a mes d’escandalós”.
Com veiem, vivim en una societat en la qual les polítiques sanitàries i jurídiques es basen en la ignorància, els prejudicis i les idees discriminatòries dels que ens governen. Com a entitat i membres del col·lectiu de salut mental expressem el nostre rebuig a aquest nou atac del govern cap als que hem rebut un diagnòstic de salut mental.
Hernán Sampietro
Nota: Agraeixo a Ramon Bosch, president de AADDMM – Terraferma i a Guadalupe Morales, presidenta de la Fundación Mundo Bipolar, per comunicar-nos la situació i fer-nos arribar una còpia del document.
