Un matí, tinc entre set i nou anys, en despertar, descobreixo que tinc unes sis agulles clavades a cadascuna de les meves trenes. En aquest mateix instant el meu cervell crea un bloqueig que m’impedeix raonar el que havia ocorregut mentre dormia, per a protegir-me de la veritat que s’oculta darrere d’unes agulles.
En aquella mateixa època, de vegades dormia en una habitació propera a la cuina, i recordo una nit que la meva mare ve a despertar-me i em diu: “és que era al llit pensant que m’havia deixat el gas de la cuina obert i no sabia si pujar a tancar-lo”. En aquest moment jo sé que això mateix havia passat en dues ocasions anteriors. Si va haver-hi més intents, no els recordo o no vaig ser-ne conscient. El bloqueig en el meu cervell m’impedeix relacionar i entendre aquests dos fets fins que, amb quaranta-dos anys, participant en una teràpia grupal sobre els abusos en la infància, vaig poder relacionar-los. Vaig trigar dos anys a poder verbalitzar-ho. Durant molts anys he tingut terrors nocturns, sentia que hi havia un soldat romà que venia a clavar-me un ganivet a l’estómac durant el somni. En la teràpia vaig descobrir que la meva mare estava simbolitzada per aquest soldat romà i aquell mateix dia, amb quaranta-dos anys, vaig deixar de tenir terrors nocturns.
També vull explicar-vos que des dels cinc fins als dotze anys vaig patir abusos sexuals per part d’un familiar, que a més vivia en el mateix carrer. Crec que tinc com uns sis-set anys quan la meva mare ho descobreix i, en comptes d’aturar-ho, me’n considera culpable. No el atura i comença a maltractar-me psicològicament a base d’insults i menyspreus continus a la meva persona. Amb onze anys descobreixo dues maneres de pal·liar el dolor intern: una, estampant-me contra les parets, i l’altra és bevent. No he caigut en alguna addicció de pura casualitat. Dels vint-i-tres als vint-i-sis anys, ingresso unes vuit vegades a psiquiatria, sempre a causa d’un intent de suïcidi. Sempre explico que en aquella època hagués preferit quedar-me a viure per sempre a l’Hospital psiquiàtric de Santa Coloma de Gramenet.
Durant un Congrés, mentre escoltava a un professional parlar de símptomes suposadament biològics, vaig voler cridar. Moltes vegades he explicat que fins als quaranta-dos anys jo sentia que no podia aprendre per l’experiència, no comprenia les ironies, escoltava qualsevol que em donés una mica d’afecte, em sentia perduda, tancada en mi mateixa.
No sóc una malalta mental, sóc una persona que ha sofert diversos tipus de violències, les quals m’han originat unes seqüeles. Seqüeles que patiré la resta de la meva vida pel que uns altres van fer. Una de les coses que més m’ha ajudat a continuar vivint és això que els professionals en diuen esquizofrènia.
Per això em vaig aixecar i vaig preguntar als professionals: Com se suposa que he de viure sabent que la meva mare va intentar matar-me? Com se suposa que he de viure amb aquest horror? La pròxima vegada els exigiré respostes. De veritat creuen que “normal i sa mentalment” és que no m’importi i pugui seguir amb la meva vida com si res hagués passat? Normal? No, gràcies.
Rosa García
