Quan un es perd a la selva, hi ha molts camins, moltes sendes, moltes maneres d’arribar a un possible destí. Quan es tracta de la (mal anomenada) malaltia mental, ens trobem com si entréssim en una poblada selva.
Això és perquè hi ha tantes malalties mentals com persones que les pateixen. Cadascuna de les persones que patim mentalment tenim el nostre llibre de viatge, en el qual cadascú porta experiències absolutament individuals i personals.
Amb això vull dir que acostar-nos al dolor mental és intentar apropar-nos al dia a dia del que pateix, perquè cadascú de nosaltres porta una motxilla de vicissituds única: una infància, una família, una llar concreta, moltes coses que només nosaltres podem percebre, ja que només nosaltres coneixem… Els nostres secrets, parcel·les de nosaltres que tan sols el nostre Jo coneix.
Per això en salut mental hauríem de tractar cada vida com una cosa única, cada anomenada “malaltia mental” com quelcom absolutament únic, i no intentar etiquetar milions de persones amb una sèrie de diagnòstics que, en lloc d’alleujar el pes del dolor, moltes vegades et fan sentir com si t’haguessin marcat el front amb un segell o codi. Quan parlem de malalts mentals anem errats, hi ha tantes malalties com a persones les pateixen, perquè els símptomes de cadascú són particulars, i cada vivència mental un món… Així, cal escoltar els que pateixen en primera persona allò que anomenem malalties mentals perquè, qui sinó ells tenen la clau de molts d’aquests patiments…
En aquest camí hem de dirigir-nos, el diagnosticat ha d’agafar les regnes del seu patiment, de la seva anomenada malaltia, i expressar què és el que desitja, què és el que li farà millorar i trobar-se millor, què és el que vol, quin és el camí que el portarà a anar encaminant la seva vida cap al benestar mental.
Els diagnosticats hem d’alçar la nostra veu i parlar d’allò que necessitem, del que ens agrada i el que no. No hem de ser tractats com nens ben petits. S’ha de vèncer la inèrcia de les institucions i les famílies, i en general la societat, d’infantilitzar l’anomenat boig o malalt mental. Però això no ve d’ara, és una lacra que arrosseguem des de fa segles, és part de l’estigma el creure que els diagnosticats no serveixen, són ximples, són inferiors…
Només cal parar atenció a com la gent, en general, no té ni idea del món complexíssim en què ens movem els diagnosticats d’un munt de malalties mentals: Quan no és poca intel·ligència, és perillositat; quan no és inferioritat, és culpar la persona del seu patiment… Quantes famílies culpabilitzen al malalt del seu patir, com si el terrible dolor que passem el passéssim perquè ens ho hem buscat? Una cosa que no passa amb altres malalties. Ningú culpabilitza d’un càncer o una pneumònia greu.
Tenim en la nostra contra que el nostre dolor no es toca, no es pot observar com un observa una cama trencada o quelcom físic. Com que no es veu, és més difícil d’entendre què ens està passant i es tendeix a minimitzar el nostre patiment…
Per això és tan interessant que la gent que patim tota mena de diagnòstics de salut mental unim les nostres forces i lluitem per una societat més comprensiva amb tots els temes de salut mental. Hem d’agrupar i des de la força que dóna la unió, en grups, poder cridar el que volem i el que no, en primera persona dir el que sentim, què és el que necessitem, validar la nostra veu, tant de temps silenciada darrere d’experts i més experts…
Perquè… Qui més experts que nosaltres en salut mental? Qui sinó un mateix ha de prendre les regnes de la seva anomenada malaltia mental?
Expressar lliurement el que sentim i tota la nostra complexitat és molt i molt important per avançar cap a la cura. I la cura, per a mi, és el benestar, és aquest lloc on hi ha dolor, perquè la vida també és dolor, però la felicitat guanya el sofriment.
Princesa Inca
