Fotografia © Irina Santos
L’article d’avui és gairebé un manifest, una crida a la consciència col·lectiva sobre un tema molt greu, que afecta tant al col·lectiu de salut mental com a altres minories vulnerables i a la societat en general. Em refereixo a l’Avantprojecte de Reforma del Codi Penal, presentat al Consell de Ministres el 11 d’Octubre de 2012, i sobre el qual actualment es debat la seva aprovació.
Si aquesta proposta s’aprovés, l’Estat espanyol s’atorgaria el dret a condemnar les persones no pels seus actes comesos, sinó per les característiques personals que se’ls atribueixin. Estem parlant de penes i mesures de seguretat que s’aplicarien de manera anticipatòria al que la persona, se suposa, pogués realitzar. Ja no es jutjarien actes, sinó persones, i els judicis no es basaran en fets reals, sinó en atribucions i pressuposicions. Per trobar-nos amb una llei penal semblant, cal remuntar-se al franquisme. Cap Estat de dret té, ni ha tingut, una legislació d’aquest tipus.
En aquest sentit, la Comissió d’Estudis i Informes del Consell General del Poder Judicial, en valorar l’avantprojecte, conclou que: “La inclusión en los términos de la ponderación de hechos no cometidos, sino presuntos, evoca a las denostadas medidas de seguridad predelictuales, cuya inconstitucionalidad fue declarada por el Tribunal Constitucional (STC 22/87 de 20 de febrero y 23/86 de 14 de febrero). El anteproyecto parece atender a un estado o modo de ser del autor con abstracción del hecho concreto cometido, lo que atenta contra los principios más esenciales del Derecho Penal y de un Estado de Derecho“ (pàg. 136). Aquí podeu llegir l’informe complet: Informe sobre la Reforma del Código Penal.
Per què estem parlant aquí de l’Avantprojecte de Reforma del Codi Penal? Doncs perquè la proposta s’acarnissa amb diversos col·lectius vulnerables, especialment amb les persones amb problemes de salut mental. Al nou Codi Penal s’equipararia trastorn mental amb perillositat i es tipificaria la persona diagnosticada amb un trastorn mental com a Subjecte Perillós. Amb aquest recurs retòric, les persones diagnosticades deixaríem de ser iguals davant la llei, perdríem els nostres drets civils i constitucionals i quedaríem condemnades a la indefensió davant els poders de l’Estat.
Aquesta atribució de perillositat, a més a més, és prejudiciosa, estereotipada i discriminatòria. Ja ha demostrat la investigació científica que és fals que les persones amb un diagnòstic de salut mental cometin més crims i/o delictes que la població general. De fet, les persones amb un trastorn mental solem ser les víctimes, i no pas els perpetradors, d’actes violents.
Què significarà, en termes concrets, el nou Codi Penal? En primer lloc, obre la porta al Tancament Perpetu de les persones diagnosticades. Actualment, una persona declarada inimputable per motius de salut mental, i que hagi comès un delicte, no pot romandre ingressada en un hospital psiquiàtric per més temps del que hagués estat tancada a la presó si hagués estat condemnada. Amb el canvi, les mesures de seguretat imposades es plantegen com indefinides en el temps i s’aplicarien mentre durés la “perillositat” atribuïda al diagnòstic. Atès que bona part dels trastorns mentals són crònics, i les persones han de portar el seu diagnòstic tota la seva vida, el tancament podria aplicar-se també de per vida, fins i tot per a casos de delictes menors.
Un altre canvi que proposa l’avantprojecte és la Llibertat Vigilada. Això vol dir que, un cop s’acabés el tancament de la persona diagnosticada, aquesta seguiria estant controlada pels poders públics. D’aquesta manera, la condemna s’estendria, de manera indefinida i possiblement perpètua, fins i tot un cop alliberada la persona. La “perillositat” pressuposta al diagnòstic seria, novament, el criteri per mantenir sota vigilància a les persones amb trastorn mental.
I per completar la violació de drets fonamentals, el nou Codi Penal també pretén imposar un Tractament Mèdic Forçós per a les persones diagnosticades. Amb aquest canvi, les persones del col·lectiu de salut mental es veuran forçades a medicar-se involuntàriament com a mesura de seguretat. Mesura que podrà ser imposada, com les anteriors, per a tota la vida.
En definitiva, si s’aprova l’avantprojecte de reforma del Codi Penal, rebre un diagnòstic de salut mental serà una condemna social. Tota persona diagnosticada perdrà bona part dels seus drets fonamentals i es veurà expulsada a una ciutadania de segona, vulnerable davant les atribucions que li facin els poders de l’Estat.
Què es pot esperar d’una Justícia per a la qual no totes les persones som iguals davant la llei? Com es justifica que tornem a un Codi Penal propi d’etapes preconstitucionals? A on ens pot portar reemplaçar la presumpció d’innocència per la presumpció de culpabilitat? Com es pot sostenir, jurídicament, que ja no es jutgin actes reals, sinó presumptes comportaments futurs? Com lluitar contra la discriminació per motius de salut mental quan les mateixes institucions de l’Estat són discriminatòries?
El que està clar, davant tots aquests dubtes, és la perillositat del nou Codi Penal i dels que ho estan impulsant.
Hernán Sampietro
