Probablement no existeixi un altre àmbit de la salut al qual els usuaris i usuàries hagin estat objecte de maltractament i vexacions que pugui comparar-se amb el que hem patit el col·lectiu de persones amb un trastorn mental. Quins han estat els “tractaments” que se’ns han aplicat? Veurem alguns a continuació.
A l’edat mitjana a les persones amb un trastorn mental se les tractava com a posseïdes per esperits diabòlics. Especialment per part de l’església catòlica, que considerava els símptomes com quelcom relacionat amb la bruixeria. Per tant, el tractament passava per la tortura o la foguera per alliberar l’ànima del dimoni.
Però no cal remuntar-nos tan lluny. A l’Europa del segle XIX, van proliferar els manicomis, una mena de presons en les quals la tortura va ser disfressada en forma de curació. Per exemple, a l’hospital de Charenton de París hi ha registres de “tractaments” en els quals a les persones se les mantenia lligades, se les submergia el cap en una banyera, se’ls aplicaven raigs d’aigua freda o les hi donaven cops. Segons ells, per a apartar les idees fixes i il·lusions que poguessin albergar. Precisament, aquest és l’hospital en el qual va estar ingressat el Marquès de Sade, qui també va treballar allà com a escriptor, director i actor principal en representacions teatrals que realitzaven amb altres pacients del manicomi, ja que atreien a la classe burgesa francesa. Totes les atrocitats viscudes en aquella època es poden llegir en l’obra de Michel Foucault “Historia de la locura en la época clásica”.
Ara bé, al segle passat, amb els avenços de la medicina i el desenvolupament dels tractaments psiquiàtrics, la situació no va ser millor. Com ja es va exposar en un altre article d’aquest bloc (“Eugenèsia i trastorn mental: una història que cal no oblidar”, de Fèlix Rozey), durant la 2ª Guerra Mundial gran quantitat de persones amb trastorn mental van ser esterilitzades i executades en nom d’una suposada puresa racial. Però els horrors descoberts després de la finalització de la 2ª Guerra Mundial no van ser suficients per a canviar aquesta tendència.
Potser us deixi atònits saber que a l’any 1949 li fos concedit al Dr. Egas Moniz, el primer president de la Sociedad Española de Neurocirugía, el Premi Nobel de Medicina pel “seu descobriment del valor terapèutic de la lobotomia en la psicosi“. Què és la lobotomia? Doncs un “tractament” que consisteix en tallar-li un tros del cervell (el còrtex prefrontal) a la persona. En base a quines investigacions es va justificar la seva aplicació? Encara que us resulti increïble, la lobotomia es va basar en “una única observació en un únic cas que ni tan sols era humà, sinó un ximpanzé“. Unes 50.000 persones van ser lobotomitzades, amb poc o cap seguiment posterior per a conèixer les conseqüències de la intervenció. El 1967, aquest “tractament” va deixar de ser legal.
Paral·lelament, entre els anys 1957 a 1964, la CIA va portar a terme un projecte anomenat MK-ULTRA, dirigit per Donald Ewen Cameron, el primer president de l’Associació Mundial de Psiquiatria i ex membre del Comitè Professional del Tribunal de Nuremberg que va jutjar als nazis pels seus crims. En què consistia aquest projecte? MK-Ultra pretenia, entre altres coses, trobar mètodes per a controlar la ment. Amb aquesta idea es va desenvolupar la Conducció Psíquica, una teoria segons la qual era possible la correcció de la bogeria, esborrant la memòria existent i reconstruint la psique del tot. Alguns dels experiments realitzats amb aquesta finalitat, aplicats a persones sense el seu consentiment, van ser la radiació, els psicodèlics, la injecció simultània de barbitúrics i amfetamines i les descàrregues elèctriques al cervell. La Conducció Psíquica mai va funcionar, però com a seqüela va deixar un nombre incert de persones amb dany cerebral sever.
I a l’actualitat, ens trobem amb la influència de les companyies farmacèutiques, entre les més poderoses des del punt de vista econòmic. Actualment, els antidepressius i els tranquil·litzants es troben entre la classe de medicaments més venuts. Aquestes companyies financen bona part de la investigació psiquiàtrica i realitzen pressions sobre metges, polítics, etc. Les polítiques sanitàries estan sota el seu influx. Un exemple d’aquesta pressió el tenim en la nova eina de diagnòstic: el DSM-V. Es tracta d’un manual segons el qual ser excèntric, estar trist per la mort d’un familiar o ser un nen replicador són trastorns mentals que necessitarien medicació. Si la sobremedicació ja és un problema a l’àmbit de la salut mental, imposar aquest manual seria com proposar medicar a tota la població. Quan ens tractaran amb el mateix respecte que els usuaris i les usuàries d’altres serveis sanitaris?
Rosa Mª Millán.
