El propòsit d’aquest mateix article és aclarir, encara més, la meva ment, últimament una miqueta amagada entre raons i emocions de la meva pesantor, del meu ésser hermètic. No ens entretinguem més i comencem:
Per exemple jo mai aniré de viatge a llocs on hi hagi hagut guerres, tifons, huracans i s’hagi patit molt com els camps de concentració o el mur de Berlín. No, jo sé que és patir i vull anar a llocs frescos, transparents, amables i afectuosos com el Regne Unit, Amsterdam o Islàndia. De fet, penso que si l’any 1994 m’hagués quedat a Anglaterra crec que no hagués emmalaltit, no tindria ara un diagnòstic de Trastorn Mental Sever. Per què? Doncs perquè anar a l’UK va ser una onada d’oxigen i de llibertat i sense veure a la família, i per a mi, aquests tres mesos van ser d’allò més feliç que vaig poder tenir en la meva vida. Podent-me quedar allí uns anys més, va i em torno a Barcelona per por del càstig dels meus pares, perquè encara que jo ja era major em tenien agafada de peus i mans. O així ho vaig viure jo.
Em sento esbiaixada, trencada en mil bocinets… I llavors, qui tornarà a fer el puzle?
Abans de continuar un altre incís: veig que si m’estimen jo floreixo, em fan sentir respectada, començo a parlar i tot flueix dins del meu, però els meus germans i cunyades i cunyat i la meva Tia passen de mi com si jo fos una bestiola estranya i, de debò, em fan mal… M’he equivocat tantes vegades! que ara com diu el cantant d’un grup musical català cal posar-se en escena, perquè jo trepitjaré el sòl mundà amb posició escènica. Endavant amb les atxes.
Crec rotundament que totes les conductes estranyes descrites pels metges eren un crit d’atenció per ser estimada per part d’una família que segueix sense acudir a la cita de l’amor. Comportaments que en alguns moments eren metàfores de la meva vida passada i que no em volen creure. El relat, un qualsevol, que vaig explicar al metge d’Urgències no es va creure ni una paraula. Avui en dia tampoc s’ho creuen! Per mi, actuar així va ser un procés psicològic que tenia a veure amb la meva infància i creixement fins a l’etapa adulta. I, ara, només demano aclarir, si no és molt demanar, tot el garbuix que hi ha al meu cap, amb un professional.
Bohemian Rhapsody: aquesta pel·lícula, que he vist tres vegades m’ha revelat una part de la meva infància amnèsica i s’està completant el cicle, com en un bucle. Els conceptes de família i casa en el film es repeteixen molt i a mi això se m’ha quedat, perquè em sentia prop d’això. Freddie Mercury lluita molt per aconseguir el que més desitja i jo sempre he pensat que sí, que cal lluitar per a recollir els fruits d’aquesta passió, per aconseguir certes coses. Aquesta pel·lícula m’ha fet veure les causes del present, que les tenia mig clares, però ara em sento estripada per dins i em dessagno.
Hi havia un psicoanalista que em va ajudar durant un temps i em va dir una cosa molt interessant, però a mig fer: si tens problemes amb la teva família has d’anar cap a allí en lloc d’allunyar-te i jo li vaig fer cas, però el que no va fer la meva família va ser ajudar-me amb els meus problemes, perquè, clar, si només fas el teu treball i els altres et continuen tractant malament és que no arreglem res.
I, així estic, en un balanceig com en un gronxador entre les marees del meu cor; amb Bohemian Rhapsody ha vingut tot de tornada, però tal com ha vingut, se n’anirà. Només és qüestió de temps. Només és deixar un temps per a curar ferides i mirar de cara al futur.
I, en la meva vida, allò bo encara està per arribar, ho intueixo. He obert un llibre, regalat pels meus pares que com els tres Reis Mags me’l van portar a Vic el dia de Sant Jordi. Parla d’un gat que fa feliç a la gent. Encara que no em va agradar massa, em va fer pensar i, va col·locar enfront del mirall de la meva ànima, el següent: sóc un ser sociable, però a la qual li falten moltes taules, per l’edat que tinc, ja les hauria de tenir. Per què? Perquè mentalment estic fora del lloc comú.
El lloc comú és com dir la plaça pública, on es reuneix la gent i xerren i intercanvien idees, proposicions, opinions.
Per què m’ha servit estudiar-me? Per seguir com sempre? No i No. Haig de canviar, haig de treure de les meves entranyes allò dolent que m’embruta l’ànim i allò bo que em fa volar en el somni de la meva vida.
Per què m’ha servit tanta gaubança per les tortuositats del meu ser? Per a quedar-me com estic, desemparada? No i No. Haig de canviar, haig de treure la porqueria que em fa mal del meu cor malferit, treure de dins de la meva pell tota la sudoració que s’estreny i vol sortir sense més i, també necessito regalar al món tota la meva bondat, la meva estima i el meu voler.
Per què m’ho guardo tot per al meu? Per què amago entre les meves mans la cara petrificada de guix deshumanitzada? Ja n’hi ha prou de laments en relació a l’estudi de mi mateixa, ara tocaria viure amb desvergonyiment, presumint de mi, de les meves capacitats creatives que cavalquen al so del djembe i portar-les riu avall fins al mar brau del meu ser ontològic.
Val la pena estudiar-se a si mateixa, però val més la pena sortir fora al jardí i contemplar la visió d’un nou avenir.
El pare de Freddie Mercury, en la pel·lícula, li diu al seu fill, abans de tenir tanta fama: “bones paraules, bones idees i bones accions”. Doncs això mateix. I vaig acabant.
Haig de sortir de la caverna on estic ficada! que em toqui l’aire fresc, el de les quatre estacions i respirant profund enfrontar-me amb la vida d’una vegada per sempre. El “Com ho faré” és important, però els meus pares m’han donat una pista, així que la prendré prestada per caminar pel camí de la recuperació. Un exemple: parlar amb els meus pares de com vaig viure jo la meva infància i solament a ells, encara que és probable que es molestin quan parli d’ells… Potser no és una bona idea, però jo necessito buidar el got del meu cos de totes les escombraries del passat per a omplir-lo d’alegries, sentir-me millor amb mi mateixa i separar els amics de debò que tinc encara per rescatar dels que no ho són. Crec em deixaré ajudar per un professional.
Ho aconseguiré?
Sònia Salcedo
