Anteriorment, he escrit sobre un grup de WhatsApp de gent amb ganes de quedar per a sortir a la meva ciutat. Un grup de WhatsApp com qualsevol altre, excepte per dos petits detalls: un, que jo hi sóc; dos, que em serveix com a referència per a observar la meva integració allà on la resta dels seus membres, que no em coneixien amb anterioritat, es van assabentant que tinc un trastorn mental. Una espècie de termòmetre social.
Des de l’estiu del 2018 fins a la primavera del 2019, hi han passat diferents persones; amb algunes només vaig coincidir una vegada, amb d’altres mai. Algunes van ser-hi un temps i van marxar-ne; d’una trentena de persones al principi, ara hi som disset.
Hores d’ara, ja ho saben tots; hi ha qui, fins i tot, va arribar a llegir un article meu que li va agradar força; Tant que m’ha demanat que hi posi un enllaç al grup! He posat el de la web de Veus Barberà a on escric des de l’experiència pròpia.
M’han proposat ser administradora i organitzar alguna sortida. Ho agraeixo perquè indica confiança, però ho he rebutjat per manca de temps. Algú m’envia privats convidant-me a continuar al grup, cosa que em plau, ja que indica que sóc acceptada.
La meva participació es redueix a assistir a trobades informals a bars propers a casa meva. Podria participar-hi més, però en aquests moments el que necessito i agraeixo són aquest tipus de trobades pròximes. M’hi sento totalment acceptada i inclosa. A vegades parlo de l’activisme dins de la salut mental, amb total normalitat i és un tema més.
Fa poc li comentava a una persona d’ ActivaMent que no he tingut problemes de discriminació en cap àmbit de la meva vida social i si n’hi ha hagut, no m’he d’adonat. La qual cosa de vegades em sorprèn, ja que tinc companys que han estat fortament discriminats per familiars i amistats. Farà qüestió d’un any, parlant sobre el tema de la discriminació, arribàrem a la conclusió que el meu entorn no em discriminava perquè la majoria pertanyia a moviments socials: contra els desnonaments, animalistes, CDR, mareja pensionista; era gent que sabia el que era lluitar pels drets de les persones i amb uns ideals socials. Però aquesta lògica no es repeteix al grup de WhatsApp, on tampoc se’m discrimina. Aleshores, què influeix per a no ser discriminada? Per què no ho sé? Per què ens sorprèn la NO discriminació? Em plantejo anar tantejant, d’un en un, als membres del grup de WhatsApp per obtenir-ne respostes. Us les explicaré als propers articles.
Rosa García
