Les dades d’un estudi recent feien bastant mal d’ulls: un 80% de les persones amb un problema de salut mental a Catalunya han patit discriminació i estigma, i el 54,9% han estat discriminades bastant o molt freqüentment. En conseqüència, a vegades el discurs d’algun company/a pot caure en el victimisme, encara que es veu que sobren motius per a la queixa.
Ja explicava en un altre article que jo no he estat objecte de discriminació gaire directa a la meva vida. He estat sobreprotegit a la llar familiar abans i després de tenir idea del meu trastorn. Sobre les meves relacions socials no crec tenir raons per la denúncia. A la feina sí ha calgut ser discret, això sí. La llàstima és escoltar bastants companys com van patir problemes a l’etapa d’estudiant. Potser no fa tant que es parla de l’assetjament, però les intimidacions i baralles fa temps que es donen i els seus efectes són ben directes. I el mal és diari, en un moment tan delicat o quan no s’han adquirit prou eines per fer-hi front.
Cada cop més els nens arriben abans a la consulta del psicòleg i ja no han de témer el rebuig de la seva classe per demanar aquesta ajuda. I si, a més, senten xerrades en primera persona ofertes per diverses entitats hem de creure que les agressions aniran minvant i no es veuran com una cosa pròpia de menors.
Aleshores arriba el món adult i ens trobem en una “ciutat sense llei”. Gairebé la meitat de les persones que van participar a l’enquesta van creure que el silenci i amagar-se eren imprescindibles per no perdre una feina. Tenim casos de superiors poc comprensius, de gent que ha trigat molt temps a donar un pas endavant, acomiadaments fora de lloc i una taxa d’atur tan alta que uns quants opten per plegar, acabar amb l’estrès laboral, i el reguitzell de baixes, altes o canvis de feina.
La feina i els estudis impliquen moltes obligacions. Després tens la teva família, amics i parella per respirar i distreure’t. Desgraciadament, sovint l’enemic pot estar a casa. Un hauria de demanar suport, acompanyament i amor a la llar, però aquesta societat no sempre destaca pels valors humans i, fins i tot, aquell amic que consideraves inseparable pot pensar que ja no ets el mateix o abandonar-te degut a la por i als prejudicis.
Aquestes i altres experiències vitals ens tocaria transmetre-les a un metge especialista. De nou, sembla que es tracti d’una loteria. Confiar a cegues en segons quins facultatius seria com obrir les portes de casa a un bomber que recorre a la benzina per aturar un foc. Males pràctiques, frases que entrarien a la primera plana d’un llibre dels disbarats. Fins que no aconseguim un professional de confiança estem condemnats a donar voltes i més voltes en un joc de l’oca on les desgràcies poden aparèixer on sigui i no hi ha salts màgics que ens aportin solucions, sinó torns i torns sense jugar, bloquejats, castigats.
Jo he comentat a l’inici les meves poques experiències com a víctima de la discriminació. Convé no oblidar les vegades que m’he sentit diferent, inferior, sense forces. Arribes al món de les entitats en primera persona i te n’adones que no estàs sol. Tot i així, les crisis tornen i en el cas d’una persona amb un trastorn bipolar saps que una fase depressiva pot ser extremadament forta i que una d’eufòria pot provocar-te molts daltabaixos. És ben complicat de pair, et costa sentir-te a gust amb la gent que fa molt que et coneix, dubtes una mica sobre què dir a les persones que la vida et porta i, encara més, parles amb tu mateix sobre allò que no fas bé, les mancances o debilitats que semblen augmentar més i més.
Fins aquí hem repassat un munt de desgràcies, malsons, empipades i plors. La part bona és concloure que el teu testimoni és important, ets escoltat, són els altres els qui han de confessar els seus errors i tu et comportes com un jugador més d’equip, que s’atreveix a participar i interactuar perquè ja ha viscut massa relegat a la banqueta.
David García
