Des de ben petita a mi em van criar en un món de fantasia, irreal, com si fos una princeseta, diguéssim que consentida, també exigint-me molt, no deixant-me ser una nena normal i corrent; avui dia no els retrec res als meus pares, perquè ells no en tenen cap culpa, penso jo. Ells van fer-ho tan bé com van poder, i pensant que allò seria el millor per a mi.
Ara veuen que han fracassat com a pares, després de veure com els va sortir de malament la cosa. A vegades fem coses pensant que serà el millor, i resulta que no, que són totalment al revés de com pensem… Ràpidament em vaig haver de fer càrrec de coses que no em tocaven per la meva edat també… Al mateix temps, relacions socials molt d’aparentar que al cap i a la fi només m’entristien, i em feien una infeliç. I si tot això ho ajuntem, em vaig anar convertint en un ésser al qual l’únic que li importava era poca cosa més que ser guapa, prima, comprar, comprar i comprar, acumular coses, tenir èxit, etcètera. Realment molt trist… I bé, em pensava que jo era el melic del món. Sí, sí, fins i tot a mi em fa vergonya reconèixer-ho. Però el que no sabia, fins temps després que no vaig començar a anar a teràpia i m’ho van fer veure els professionals, era que tot allò només era per emmascarar el malestar que sentia, i ho utilitzava per tapar aquella sensació de buidor que tenia en mi mateixa. Però, a la vegada, tot això només era un altre tapador d’alguna cosa que m’ajudava a tapar una de molt més gran, el meu veritable problema, la meva gran lluita contra el menjar.
Resumint, em sentia buida i buscava l’acceptació dels altres pensant que seria acceptada sent guapa, i bonica i prima, realitats totalment absurdes. Però a una nena joveneta, a qui li van fer creure això des de petitona, educada basant-se en l’èxit… Tot això només em servia per tapar la buidor que sentia en mi mateixa, que a la vegada, no era res més que alguna cosa que em servia per no afrontar els meus problemes reals, la vida d’adulta, i una manera de no afrontar la realitat. A mi el que realment m’atemoria era créixer, afrontar la vida d’un adult, no ser capaç de poder amb tot, inclús a dia d’avui encara em ve algun que altre pensament, però bé, ja estan molt difuminats, però de petita, tot allò era realment monstruós, i el pànic a créixer era tan gran, que vaig preferir emmalaltir, i no vaig saber millor forma que la de deixar de menjar, i quina millor manera de no créixer que deixant de menjar? Aleshores comença el meu trastorn alimentari, especificant més, la meva anorèxia.
Aquesta m’aïllava de mi mateixa, fent-me passar hores i hores amagant menjar, comptant calories, fent exercici excessiu, i caminant per tota la ciutat com una condemnada… resumint, vivia sota la tirania de la bellesa, de l’èxit, estava molt malalta. I ara veig que perdia un munt de temps en bestieses, però bé, tot això no són més que altres formes d’omplir aquest sentiment de buidor del qual parlava anteriorment, una buidor que sentia dins meu, que necessitava omplir de qualsevol manera i al preu que fos. A èpoques em donava per obsessionar-me més per uns rituals; d’altres, per uns altres (menjar menys, caminar més…).
A dia d’avui, per sort, i toco fusta, ja no malgasto hores fent bestieses d’aquestes, o almenys, ho intento. Com sempre dic, tinc una frase que m’agrada molt: “No inviertas en sufrimiento”. Sí, sí, no val la pena. Avui dia, i després de tot el que he passat, i viscut, m’adono que poques coses en la vida valen la pena tant de patiment com el que he viscut. No sé, potser em direu exagerada, però no val la pena patir per bestieses, o com jo dic, “invertir en sufrimiento”. Si té solució, ja s’arreglarà, o ja se solucionarà, i si no en té, doncs tranquil, no ens hi capfiquem. Així de simple. Ara em prenc la vida més lleugerament, no tan a pit, o no tan seriosament, no me la complico tant, abans me la complicava molt, massa, i feia de tot una muntanya. No sé, és com ara ho veig tot, molt més simple, molt més senzill. Crec que he madurat, o he fet un pas endavant. No val la pena invertir en patiment. Ja la vida dona massa patiment com per a sobre nosaltres estar-nos-la complicant amb bestieses. Així de simple.
El que m’ha fet veure les coses diferents, i canviar la meva forma de vida, la meva perspectiva, ha sigut poder dedicar-me als altres, sentir-me útil, sentir-me valuosa. Crec que això és fonamental per a tothom. Saber que ets necessari per a algú, o per a algunes persones. Tenir alguna cosa per la qual lluitar cada matí, llevar-te amb il·lusió. A mi saber que cada matí m’espera gent, que puc ajudar, o alegrar-los el dia, o donar-los un cop de mà, em gratifica. Saber que puc aportar alguna cosa a aquesta societat, per poc que sigui, ja em fa feliç, encara que el que aporti sigui minúscul, però ja em sento bé i em reconforta. Potser ajudar els altres ja m’és més que suficient per no deixar-me morir com feia abans. Això és el que em fa seguir en la vida, bé, això i algunes altres coses més, és clar, però tenir al·licients en aquesta vida crec que és fonamental. Veure la vida com passa, com et van passant els dies, és molt trist, jo ho sé perquè ho he viscut. Va haver-hi una llarga etapa que només m’aixecava del llit, i de bon matí només desitjava que ja fos l’hora de tornar-me’n al llit, només volia que passessin els dies i cada nit deia: “Bé, un dia menys”. Crec que en aquell temps estava deprimida, i ho veia tot molt negre. Ara, per sort, ja puc dir que tot allò ha passat, i vull lluitar perquè això no ho visqui ningú, és utòpic, però almenys que qui ho estigui passant no se senti estrany, i almenys, se senti emparat, i vegi que hi ha solució, que no llenci la tovallola mai, perquè a mi em van dir que era un cas perdut, no una, sinó mil i una vegades, i aquí estic, bellugant la cua.
Així que ànims, a tothom, que després de la tempesta sempre ve la calma! I repeteixo, només cal que trobem il·lusions en aquesta vida, que ningú va dir que fos fàcil, però aquí estem, i recordem, potser ens diran bojos/-ges, però quedem-nos que nosaltres tenim cor i sentiments.
Nina Febrer
