El primer episodi depressiu el vaig tenir als 19 anys, havia deixat els estudis, a la feina estava malament, també havia començat a provar algunes drogues, sobretot l’alcohol i els porros, tot això lligat a una baixa autoestima i inseguretat. A més, em costava expressar els meus sentiments: una vegada una noia em va dir que m’havia posat com un mur, i el cert és que era veritat, en realitat era el contrari del que mostrava, si per fora semblava un “noi dur”, era i sóc bastant sensible, romàntic i idealista, a vegades potser massa? Per la societat on vivim, on està mal vist que els homes plorin per exemple veient segons quines pel·lícules, segurament que sí. Tampoc ser sentimental vol dir necessàriament ser dèbil, per algunes coses em considero valent a l’hora de fer front al meu trastorn o adversitats de la vida. El cas és que ja portava un any que estava bastant desanimat, però no li vaig donar més importància fins que va esclatar i la depressió em va acabar dominant.
Els primers anys em va costar acceptar-ho i havia deixat la medicació diverses vegades, amb posteriors recaigudes. Vaig tornar a estudiar, passant de ser un estudiant que passava de tot (o més aviat ho feia veure) i bastant gamberro a treure’m el batxillerat amb bones notes i posteriorment la carrera d’història. Tot i això, les recaigudes continuaven i alguna vegada faltava a classe durant una setmana o dues. Mentre em treia la carrera, treballava. Fins fa ben poc, apart de la família, ningú del meu entorn sabia que tinc depressions, hi ha molta gent que es pensa que tota la gent que té depressions no pot sortir de casa, mai fa bromes, sempre està trista, etc. La depressió es pot emmascarar i no necessàriament té a veure amb un «caràcter depressiu». De feina, pràcticament he treballat sempre (potser després d’aquest escrit em costa més trobar-ne, però penso que és millor no amagar-se). Un altre fet que no m’ha ajudat a estabilitzar-me és que des dels 22 anys visc en pisos compartits, amb molts canvis de pisos, i companys que no m’han ajudat. Diguem que he sigut bastant “bèstia”, i això té una part positiva que és que m’he buscat la vida i he tirat endavant per mi mateix tot i el meu trastorn, i una negativa que és el fer com si no tingués aquest trastorn i no adoptar alguns hàbits que podrien reduir les recaigudes. Hi ha qui es pensa que la depressió és cosa de dèbils, i no té res a veure amb ser dèbil o fort. Afecta a homes i dones que les han passat de tots colors a la vida, alguns d’ells han tirat endavant en situacions complicadíssimes, però que en un moment determinat els envaeix aquesta tristesa i falta d’energia. Clar que esdeveniments tràgics poden generar una depressió, però pot afectar a gent de tota condició social i experiències vitals diferents.
De recaigudes n’he tingut moltes, el màxim de temps que he estat estable des que vaig tenir el primer episodi han sigut dos anys. Les recaigudes em duren normalment uns dos mesos, però poden allargar-se o disminuir, depèn de la situació en què em trobi en aquell moment. La medicació no m’ha aturat els episodis depressius, també el problema és que fins fa ben poc no he començat a fer teràpia. Les coses que m’ajuden a estar estable són sobretot dues: la vida social i l’esport.
En el meu cas sembla ser que hi ha un factor genètic important, el meu pare es va suïcidar quan jo era petit (tot i que ell no va demanar ajuda, ni va anar al psicòleg o al psiquiatre), dos familiars més pateixen esquizofrènia i depressió, tots per part de pare. El factor genètic influeix en segons quines persones, però això no vol dir que hagis de tenir un trastorn mental necessàriament, sinó que seràs més propens a tenir-ne un si pateixes alguna vivència dramàtica o prens drogues. Aquest historial familiar juga en contra meva, però en mi juga a favor que sempre me n’he sortit i mai m’he intentat fer mal. Però clar, pensant en el meu pare i amb la por que jo pugui fer el mateix, algunes vegades he estat malament. Tampoc, però, és un tema que m’obsessioni, ni em va traumatitzar quan ho vaig saber als 12 anys. La meva depressió no ve per això, sinó per aquests factors genètics, la meva inseguretat, falta d’estabilitat en la meva vida, el fet de a vegades tenir massa temps lliure i estar sol, que a la gent propensa a tenir depressions en moments determinats ens pot provocar pensaments negatius, o el consum d’alcohol (encara que en el meu cas hagi sigut puntual) m’afecta en els moments que estic més baix d’ànims.
Si esteu passant per una depressió, sobretot no us aïlleu ni us quedeu sols, perquè es passa molt malament. Sempre millor demanar ajuda i tampoc us n’amagueu del què teniu, el cervell és un òrgan físic i també pot emmalaltir o tenir més tendència a emmalaltir en algunes persones, tothom hauria de poder dir que pateix un trastorn mental sense tenir por a ser rebutjat pels amics o acomiadat de la feina. Tractar els trastorns mentals amb normalitat en el nostre entorn ens ajudaria molt.
Arnau Bengoa
