Cada matí quan he de preparar-me per sortir de casa, primerament he de lluitar contra mi mateixa, esforçar-me per agafar les forces necessàries per obrir la porta del carrer, agafar aire profundament i no deixar-me endur pel monstre que habita dins meu: la fòbia social, l’agorafòbia o com vulguin anomenar-lo.
Tremolors, especialment a les mans i les cames, com si no les pogués controlar. A vegades no s’aixeca el peu, com si s’hagués quedat enganxat uns segons al terra amb un velcro. Inestabilitat física, inseguretat desmesurada, por, sorolls a dins del cap, tensió a tota la musculatura, augment del ritme cardíac i, per tant, de la freqüència respiratòria… Tots aquests símptomes són fruit d’un pànic exacerbat i em passen en mil·lèsimes de segon, però que se’m fan eternes mentre ho estic patint. Hi ha dies que la por és tan forta, que fins i tot, em fan mal les mans de tant que m’aferro als bastons amb els que camino per no caure.
Tot i que hi ha dies que puc llençar la brossa i sortir els pocs metres que separen casa meva del contenidor de les deixalles, i no em cal cap bastó! Puc estar orgullosa de mi mateixa perquè aquest hivern ni tan sols podia sortir al pati de casa, semblava com si hi hagués una barrera invisible que no em deixés traspassar-la i simplement el que hi havia era la neu i les meves tres bestioles. Avui en dia, tot i ser una odissea, puc aferrar-me als meus bastons i amb pas molt lent i inestable, puc fer el meu recorregut.
Si tan sols cinc anys enrere algú hagués pronosticat que això em passaria a mi, no l’hagués cregut ni per un segon! Ni tan sols sabia que algú ho podia arribar a patir així de malament!
Tot i que encara tinc llocs, fora de casa, que per a la meva ment deuen de ser “segurs” i on l’ansietat no es fan tan cruenta i que anul·la la persona que sóc realment. Quan estic en “petit comitè” estic millor, tot i que estigui al carrer, però on no hi ha molt de soroll o veus massa cridaneres i que tampoc hi hagin masses distraccions visuals, perquè sinó torna a créixer el monstre que viu dins meu i començo a alterar-me, millor dit: el meu cos es comença a posar en tensió, preparant-se per a la lluita.
Si estic a temps, m’aturo i sec a alguna vorera i començo a escriure. A vegades són frases sense sentit, d’altres del què sento, i d’altres sobre l’empatia envers a les persones que he cuidat. Escriure és com treure una espasa, em serveix per allunyar durant uns moments aquestes sensacions tan esfereïdores que s’apoderen de la persona que jo era.
Però per moltes cuirasses, espases i per moltes ganes de lluitar que jo tingui contra aquest monstre… Al final ell sempre acaba guanyant o em deixa fora de combat durant més de dos dies i tan esgotada que tinc dolor, fins i tot allà on no havia tingut mai!
Finalment, quan torno a refer-me una mica dels dolors, o veig que porto dos dies sense sortir de casa, agafo la motxilla, els bastons, endollo els auriculars al mòbil i poso música, obro la porta del carrer, respiro a fons, i sense mirar res més que el terra em disposo a tornar a caminar i a fer la meva petita ruta. Perquè l’ansietat, el pànic, l’agorafòbia o com vulguin dir-li és un gran monstre, però jo sóc una gran lluitadora i de moment no penso deixar-me vèncer!
Mayte Fernández
