M’he adonat que quan perdonem el mal causat, en realitat el que estem fent és alliberar-nos de la culpa, traspassant el sentiment de culpa i la responsabilitat del mal causat al nostre monstre. Ho fem per a poder seguir amb les nostres vides i no quedar-nos ancorats en el dolor.
Vaig decidir no perdonar la meva mare pel mal fet, em sento segura de la meva decisió. Vaig optar per un camí que no sabia on em portaria, vaig acceptar que la meva mare em feia mal i em vaig debatre entre l’amor i l’odi.
Fa molt poc vaig estar parlant amb una mare a la qual li havien retirat la custòdia de la seva filla per haver denunciat que el seu marit abusava sexualment d’ella. Acusaven la mare d’usar-la per a posar una denúncia falsa contra el pare. Si això passa avui dia, què no passaria en la societat quaranta anys enrere. Això va fer que em posés en el lloc de la meva mare. Vaig sentir la seva por a una societat acusadora, la seva impotència, que si es feia públic el que m’estaven fent jo seria assenyalada, sense escapatòria de les xafarderies, que sens dubte destrossarien la meva vida per sempre. Em vaig plantejar per què moltes mares, massa al llarg de la història, han callat, culpat, ignorat i fins i tot participat en l’abús que sofrien els seus fills i filles.
Em vaig posar en el lloc d’aquestes mares atrapades, sense un lloc on demanar ajuda. No em val el jutjar-les situant-les fora del context més pròxim, o des de la llunyania en el temps. El que em val és jutjar la societat en la qual elles es trobaven immerses, ja que només així puc entendre la seva manera d’actuar. Hi ha una dita que diu que cap temps passat va ser millor, i pel que fa a les dones, els nens i les nenes, podríem assegurar que tot temps passat va ser pitjor. Per descomptat que en els temps passats va haver-hi dones, nens i nenes feliços, que van mantenir bones relacions familiars, però jo no ho jutjo a nivell particular, sinó a nivell col·lectiu.
El tresor més gran d’una dona era la seva reputació. Desgraciadament, això no ha canviat molt. Continuem jutjant les persones que en algun moment de les seves vides han sofert algun tipus de violència sexual com a culpables, les jutgem socialment. El pitjor és quan les pròpies famílies les repudien, fins i tot són repudiades per altres víctimes del mateix abusador per por al rebuig familiar. Si això passa avui mateix, què no passaria anys o segles enrere?
Em poso en el lloc de la meva mare i sento compassió per ella. Sento compassió per totes les mares que durant massa temps han estat obligades al silenci. No sento ràbia, sento una força que em dóna seguretat en l’activisme.
Rosa García
