Fotografia © Elena Figoli
A la meva vida havia tingut depressions però encara no sabia que tenia bipolaritat tipus I. De cop, vaig passar per un episodi llarguíssim amb les següents sensacions: Si anava pel carrer sola i la gent em venia de cara m’havia d’aturar ja que em donava la sensació que toparia amb ells. Em voltava el cap, tremolava, m’ofegava, també sentia una pressió forta a l’estómac.
Si entrava en una botiga o supermercat on hi havia massa gent, m’ofegava i havia de sortir. Si em trobava a la cua de pagar i resultava que anava lenta, havia de marxar o demanar permís per passar al davant. Vaig deixar d’anar a les grans superfícies i llocs amb massa gent. Els de casa anaven a comprar, no sortia de casa sola.
M’afectava molt tot això, em canviava la vida.
El psiquiatra va diagnosticar que es tractava d’agorafòbia amb atacs de pànic o d’angoixa. Em va medicar per l’angoixa i em va dir que per a solucionar l’agorafòbia havia d’anar a un bon psicòleg conductista, fer tot el que ell m’indiqués i tenir molta força de voluntat.
A més a més, quan sonava el telèfon no el podia agafar ja que tenia la sensació que em cremaria. El tema del telèfon venia, segons el metge, perquè contínuament hi havia problemes amb els meus pares: ens discutíem, ens cridàvem, no ens respectàvem. Es posaven sempre dins de casa opinant que si això ho feu malament que si allò altre també… Després de les discussions em sentia molt malament, tot havia entrat ”via telefònica”, per això la sensació de “cremor “. El tema de “cremar-me” era, segons ell, una fòbia.
Ara que no em passa tot això penso que sembla impossible que el cervell sigui tan traïdor però que, a la vegada, “t’avisa de les coses que no funcionen”.
Vaig anar a teràpia molts anys. El psicòleg em feia anar cada cap de setmana amb el meu marit ben agafada, a grans centres comercials, a hores punta, a passejar. A mi se’m feia un núvol davant la vista, tancava els ulls, plorava, m’ofegava, se’m feia un nus a l’estómac i no podia sortir d’allà fins al cap de mitja hora o tres quarts. Era horrorós!!!
M’ obligava a agafar el telèfon i sentia que cremava, quan sonava tenia un sobresalt. Se’m posava l’estómac a la gola i començava a respirar acceleradament. Tenia palpitacions. Però el vaig agafar sempre, i un dia em va passar la fòbia.
L’agorafòbia em va costar molt més de treure-la, i encara ara no suporto els llocs amb molta gent. M’atabalo, em poso nerviosa, tinc moltes ganes de sortir; però ja no tinc atacs de pànic.
L’especialista em va donar tècniques per aturar els atacs. Són difícils de portar a terme, es necessiten moltes ganes de treure’t el problema de sobre, però es pot fer. Jo en sóc una mostra
Vaig estar de moltíssima sort. Primer, per tenir una família que entenia el problema, que em feia costat. Després, per trobar els millors especialistes i tenir els diners suficients per pagar la recuperació. Perquè tot era privat. Si hagués de parlar dels diners gastats a causa de la meva malaltia durant trenta anys, diria que és moltíssim, massa, però per sort ho vàrem poder cobrir.
Heu de tenir en compte que jo he estat ingressada vàries vegades, tant a hospitals públics com privats. El preu dels privats és excessiu, no tothom ho pot abonar, no tothom pot anar als millors especialistes ni als millors Hospitals psiquiàtrics privats de Barcelona.
Em queda una gran pena a dins quan sé que hi ha tanta i tanta gent amb trastorns mentals que no està ben portada o bé que no pot pagar les despeses de certs serveis que només són privats.
Ma Antonia Domingo
