Estic tractant de reposar-me d’una nova caiguda. Aquesta vegada no ha sigut en forma de TOC, encara que sí es manifesten pensaments rumiadors. L’ansietat i l’estrès acumulat m’han produït un estat depressiu important.
El fet d’haver deixat voluntàriament la ciutat per anar a viure a un poblet banyat per la naturalesa més verda i frondosa que he vist en terres catalanes, paradoxalment, és una de les principals causes del meu patiment psicològic actual.
Vaig néixer i créixer en una gran ciutat. Ciutat que m’aclaparava ja de petita pels seus sorolls i els seus ritmes, però que també vaig gaudir durant la meva joventut. Des de fa ja més d’una dècada em provoca de forma amplificada, l’estrès que ja de petita percebia però que no ho sabia explicar.
El gris ciment, la brutícia dels orins en l’asfalt, el trànsit ràpid, agressiu i sorollós. Els coloms així com les rates de ciutat, edificis i més edificis, persones caminant seriosos i amb presses. Massa corbates i Massa tacons. Tot això em desagrada, no és gens amigable, i en canvi sí, massa artificial i hostil per mi. És la clara expressió del capitalisme, del lliure mercat. Doncs a mi, la ciutat m’afecta al Sistema Nerviós, em perjudica a nivell psicològic i em genera un estat d’estrès crònic que em va destruint.
Per tant, aquest va ser un dels motius pels que amb la meva família vàrem decidir marxar-nos. Vàrem canviar la ciutat pel poble, un poble preciós i envoltat de salvatge vegetació.
De ciutat a poble, de pis fosc, humit i tancat a casa lluminosa i oberta a l’exterior. Em sentia, em sento tan a gust en el poble amb la seva vida més humana i el seu entorn natural, que de la serenitat retrobada van començar a despertar-se dins meu noves idees, nous conceptes i nous sentits, que tots agitant-se a la vegada, literalment em van deixar exhausta física i psicològicament.
El meu treball com a psicòloga segueix estant en la ciutat, per la qual cosa em trasllado en tren a la capital. Davant de tanta agitació interna que em va produir el canvi, vaig començar a sentir un fort rebuig cap a tot allò urbà. De l’aire net i l’olor a terra, passava a l’aire més dens contaminat, al carrer més car de la ciutat, ple de botigues per a rics i estrangers per tot arreu. El xoc era tan gran que encara que pugui semblar una tonteria, no em veia capaç de trepitjar aquelles zones de gent aburgesada i de botigues de disseny. Del rebuig i la ràbia que em produïa la transformació del lloc en el que vaig créixer, en l’actualitat convertit en un gran parc temàtic, que s’alimenta de diners i expulsa sense escrúpols a qui li falta, vaig començar a desenvolupar una por o inseguretat cada vegada que m’allunyava del meu nou lloc, amable i natural.
Finalment no vaig poder anar més a treballar, motiu pel qual vaig tenir que demanar la baixa laboral. La nostra situació econòmica actual és complicada, pel que essent treballadora autònoma i estar incapacitada per treballar temporalment, és un desastre per l’economia familiar.
El malestar produït per les conseqüències econòmiques de no poder anar a treballar, em van fer sumir en un estat altament disfòric. No podia llevar-me sense plorar del llit, romania absent durant el dia, no podia dissimular davant la meva filla, i vaig deixar de fer tot, no podia gaudir de res, em sentia física i mentalment esgotada i patia i segueixo patint una hipersensibilitat, sobretot amb els sorolls.
A això, li sumem una mare que insisteix que jo sóc el pilar de la família i que no puc caure, no només pel meu company sinó també i sobretot per la meva filla. Per tant afegim la frustració de no poder aconseguir sortir i el sentimient de culpa per no estar a l’alçada.
Però, finalment, sembla que estic començant a sortir del forat, encara hi ha dies en què segueixo patint de fortes i imprevisibles fuetades.
Amb l’amor i el recolzament del meu company i dels meus amics i amb un control medicamentós rigorós, tot allò ha sigut clau perquè torni a realitzar els passeigs al vespre per la riera del poble, amb els seus olors i les seves fantàstiques plantes i ficar els peus en l’aigua del riu, el retrobament amb la jardineria i l’horticultura.
Si bé, encara perdura l’estat d’hipersensibilitat i persisteixen les maleïdes fuetades, torno a identificar-me amb mi mateixa. Estic treballant per canviar certs aspectes de la meva vida que m’emmalalteixen i sobretot, torno a alimentar a la meva ànima amb bones lectures, camp i música…
La societat capitalista en la que vivim a mi m’emmalalteix. No obstant, estimo la vida i la llibertat.
Laia Oliva
