Il·lustració © Francesc de Diego
Corren les males llengües i es sol dir que una bulímica no deixa de ser una anorèctica frustrada. Sí, així de dur les donen, les unes contra les altres. I mira que cal ser ximples, ja que anorèxia i bulímia són les dues cares d’una mateixa moneda. En totes nosaltres el desig és ser primes. Unes, dejunant fins a desaparèixer. Les altres, dejunant també, fins que el seu cos arriba a un punt en què ja no els permet tal aberració i els impulsa a menjar sense cap tipus de restricció (afartament).
I és clar, després de l’afartament, els vénen les pors a engreixar-se, comencen a sentir-se lletges, menyspreables, brutes, i l’únic que poden fer és recórrer al seu millor amic, el WC, aquell al que acudiran a llençar-li totes les seves penes. El seu funcionament sol ser recurrent: Comencen el dia molt bé, dejunant, com si d’una anorèctica es tractés. Passa el migdia i segueixen bé, encara que ja la seva ansietat va pujant. Passen la mitja tarda, la seva ansietat està ja pels núvols. I a la nit… Afartament total!
Llavors, devoren una gran quantitat de menjar sense ni tan sols assaborir-la, molt de pressa i amb gran nerviosisme. És tot ansietat. I fins que no estan satisfetes, no poden parar. Les seves barreges d’aliments poden ser del tot desorbitades. De vegades, són tals els banquets que es donen que acaben tipes i sense poder moure’s del lloc. L’organisme no accepta tant menjar i queden com en letargia durant hores. Normalment, els afartaments són de tot allò que en els dejunis no s’han permès.
Igual que en l’anorèxia, a la bulímia el símptoma s’utilitza per manifestar el seu malestar. És a dir, no s’afarten o vomiten per plaer o perquè volen. No és tan simple, tot això va més enllà. Manifesten les seves pors, ansietats, preocupacions, disgustos, ràbia , etc., mitjançant el menjar. En aquest cas, afartant-se i després vomitant. En menor nombre, hi ha qui, en comptes de recórrer al bany, es laxen en no poder més o es passen hores al gimnàs per compensar.
Com veiem, aquests dos grups en realitat haurien de ser només un. Igual que en l’anorèxia, a la bulímia s’utilitza el menjar per baixar l’ansietat, però d’una altra manera. Encara que hi ha casos en què després d’un afartament i del vòmit corresponent, a la persona li torna a pujar l’ansietat i torna una altra vegada l’afartament i el vòmit, i així successivament. El símptoma domina les seves vides.
La bulímia sol passar més desapercebuda que l’anorèxia, ja que el pes es va mantenint o varia en un interval d’entre 2-4 kg, cosa que gairebé no es nota. En canvi, a les persones amb anorèxia, en estar tan caquèctiques, se’ns veu de lluny. No obstant això, podem reconèixer si una persona pateix bulímia pels senyals que els queden a les mans: l’àcid de l’ estómac deixa ferides, a l’altura dels artells.
Però si una s’ho proposa, per molt greu que estigui en el moment, pot sortir d’aquest infern. Només és qüestió de molta força de voluntat, de demanar ajuda als familiars i amics, i de recórrer a la sanitat. Cal fer en tot moment cas del teu psiquiatre i/o terapeuta, encara que hi hagi vegades que pensis que s’estan equivocant. Però no, elles i ells han vist mil casos com el nostre i saben molt més que nosaltres mateixes -encara que ens creguem omnipotents i que ho sabem tot-. Cada doctor/a o terapeuta porta anys tractant a persones amb aquestes patologies, així que ja tenen prou clar per on ha d’anar el tractament i la psicoteràpia.
Amb tot això, animo a totes a què demaneu ajuda, que ho crideu als quatre vents, que no us avergonyiu de tenir aquesta malaltia, perquè tenir això és com tenir qualsevol altra malaltia. Es pateix molt si no la pares a temps i, donada la meva experiència, sé que quan abans us poseu a lluitar contra ella, millor. Abans sortireu i més fàcil ho tindreu. Ànims a totes i tots!
Nina Febrer
