Intento ser positiu, animós, veure el got mig ple, mirar-me en el mirall i que m’agradi el que veig, aixecar-me cada matí esbossant un somriure i creure, com cantava Serrat, que: “Hoy puede ser un gran día y mañana también”.
Però, carai, això és el que desitjo i el que he transmès en els meus escrits anteriors, però no puc dissimular més, no tot és de color de rosa, ni el got sempre esta mig ple. El meu cervell és el que regeix tot el meu ésser, si els meus engranatges estan ben lubricats, les meves sinapsis i els meus neurotransmissors flueixen sense problemes i les corrents nervioses tenen els “ampers” correctes, sense alteracions de l’ésser, llavors sí, es pot dir que tinc un bon dia i que tot va de meravella, em sento grandiloqüent.
Però hi ha aquells dies, on no se sap perquè, ni com, està un derrotat ja abans de començar la batalla, i hom no ha fet res voluntàriament per estar així, però té la sensació de que quelcom no va bé, la teva autoestima i la teva seguretat estan pels terres, i encara que hom no és més que un altre, ni tampoc menys, en aquells dies tèrbols et desmereixes fins l’infinit. Et mires al mirall i sense voler apartes la mirada, et trobés vuit, insegur, fràgil, com si fossis un cero a l’esquerra.
A més a més, està el que comporta aquest tipus de moments anímics: ets un mal marit, un mal pare, un pèssim treballador, un amic insuportable, no et vols socialitzar, no t’agrada que et molestin, ni que et truquin al mòbil, ni veure la televisió, ni escoltar música, només estar tombat en el llit i parar de pensar.
Avui estic en un d’aquells dies, he moderat un Grup d’Ajuda Mútua (GAM) aquest matí, i la veritat és que no sabia què dir. Fins i tot estic pensant si serveixo per moderar un GAM. I això et porta a emprendre una dinàmica en la que es crea una sinergia del tot negativa, perquè també penso que no serveixo per estar de vocal d’ActivaMent Catalunya Central, i això em porta a qüestionar els meus valors com persona, una cosa de la que estic francament orgullós, però el ciments en els quals estan fonamentats, tremolen com fulles de paper.
Què és el que porta a detonar aquests pensaments tan negatius i amb ells portar-te a una profunda desesperació? Què és el que porta a canviar de un dia per un altre els teus esquemes mentals, la manera de veure i enfrontar-te a la vida? Sé que és una situació passatgera, i que acabarà per sortir el sol en el meu món, ara ennuvolat, doncs sinó, pot ser que llenci la tovallola.
Estic trist i la meva tristesa es confon amb abatiment, però no em preguntis perquè estic trist, doncs no sabré que contestar-te. Només sé que demà serà un altre dia i que sense saber tampoc perquè, potser li hagi donat la volta a la truita i em senti ja més estimat i important pel món que em rodeja, i això em porti a ser el millor amant del món, el millor pare que existeix i un excel·lent amic. I fins i tot penso en nous projectes per ActivaMent, i anhelo que arribi el dimarts per dinamitzar el GAM, etc.
I us preguntareu amb raó, com pot passar del blanc al negre, i del negre al blanc amb tanta facilitat? Doncs només se’m acudeix una contestació: que els meus problemes emocionals estan sent controlats per un cervell sa (són uns arguments ficticis, però que jo els faig meus); és a dir, que el meu trastorn esta controlat, que encara que tingui un dia dolent no vol dir que inevitablement tingui un brot i tingui que espantar-me. Que en la vida de tot ésser humà, hi han dies bons i no tan bons, però hem de saber diferenciar entre un mal dia i una situació depressiva. El problema resideix en el temps que perduren els dies “dolents”, o les situacions anòmales. Vaig a intentar posar-vos un exemple, del tot inventat.
Se m’acaba de morir un germà, i bé, m’ha afectat molt doncs estàvem molt units, des de fa dos o tres dies no puc dormir bé per les nits, quan vaig pel carrer passejant em sembla veure al meu germà pel carrer, tinc malsons o evocacions a causa de que no descanso bé, no rendeixo a la feina i el meu caràcter s’ha tornat esquerp. Crec que em tornaré boig…
Aquesta és una conclusió molt freqüent davant moments de dol o altres situacions estressants o que ens causen un profund xoc emocional. Aquestes situacions tenen els seus efectes, però la gravetat d’ells no està tant en la seva intensitat, sinó en la seva duració en el temps.
Conclusió: no per veure un dia tot d’una forma pèssima hem de tenir ja un problema mental o una depressió, el problema està en el temps que perdura aquesta situació. El consell que m’aplico a mi mateix és no apurar tampoc la situació i que, si no podem donar-li la volta a aquells dies dolents, demanis ajuda, però no sense abans dir-nos que sortiré endavant d’una manera o una altre.
Josep Franch
