En un llarg i intens estiu, allí va aparèixer el meu primer brot i diagnòstic. Trastorn Esquizo-afectiu. Després d’una intensa lluita laboral i familiar, quan estava més tranquil·la, passant les vacances d’estiu a un càmping al costat d’una cala preciosa amb la família i amics.
Avui ho recordo igual: els deliris i com es va produir el meu ingrés. Jo creia que la persona que m’ingressava era la que estava malament, va ser terrible la por que vaig passar cap a aquesta persona.
Uns dies abans de l’ingrés, ja vaig començar a distorsionar la realitat. Escoltava el meu programa favorit de ràdio a la Cadena Ser i el dominical d’El Periódico estava dedicat als meus locutors preferits, cert, la Gemma Nierga i en Juan José Milles, amb els seus contes. Era un matí fantàstic per mi, em sentia genial, creia que el reportatge de La Ser estava dedicat a mi.
A la nit em vaig anar sola a veure les estrelles, estirada sobre la sorra, i sentia el murmuri del mar. Em van venir a buscar el meu fill i la seva amiga, jo vaig assentir i vaig tornar al càmping. Allà m’esperava, atònit, amb una mirada fixa, el meu exmarit. Jo, a l’observar-lo, creia que alguna cosa tramava contra mi. Vaig passar tota la nit fora de la tenda de campanya per por cap a ell. Gràcies a una amiga que estava amb nosaltres, que tenia un germà al que li havia passat el mateix, es va tranquil·litzar la meva família.
Al matí ja anava en cotxe al centre de salut mental, allà em va atendre una psiquiatra, i ens van enviar a l’hospital de Santa Coloma, al recinte Torribera.
Durant l’ingrés, encara amb els meus deliris, em vaig sentir protegida. Vaig fer amics en aquests moments entranyables, que no vaig tornar a veure més.
Ja estable, vaig continuar treballant mentre vaig poder i tot va tornar a la “normalitat”. Jo era copropietària d’una impremta familiar, vaig treballar dur i alhora anava ensenyant el funcionament de la maquinària. Per motius aliens a la meva malaltia vam haver de tancar-la.
Em vaig preguntar: ¿I ara què?
Però no em vaig quedar a casa tancada, sinó que em vaig plantejar fer activitats a les entitats socials de la meva ciutat, com va ser l’Ateneu Júlia Romera. Allà participava en reunions per millorar la ciutat i activitats relacionades. Vaig fer molts amics, m’estimaven molt, i ho van demostrar en el meu segon ingrés, quan van venir a visitar-me a l’hospital, i en reprendre les activitats socials, on em tractaven com un més, sense distincions ni prejudicis davant la meva malaltia.
Al cap d’uns anys, va baixar el meu ritme i em quedava ja més hores a casa, fins al punt de no sortir. Un terapeuta em va dir que provés a un club social, la veritat que em va anar molt bé.
Allà feia teatre, ens dirigia Carme de Pallapupas, vaig aprendre a pintar a l’oli i encara segueixo fent-ho. Per mi és màgic, crear i donar-li color. A més vaig fer un curtmetratge “El camino está en ti'”, dirigit per un professional i amb l’aportació dels companys en el guió i l’actuació. Una gran experiència, que va durar un any fer-ho, i el grup es va convertir en una gran família. També vaig participar en un curs de dansa i moviment. Al final el vam representar al teatre de la nostra ciutat.
Jo no puc dir res en contra dels clubs socials, fan una gran tasca, que si tens interès i entusiasme són de gran ajuda per millorar personalment. Dono les gràcies a la Cristina, coordinadora del Club Social Gramenet per qui sento una gran admiració, que sempre ens ajudava a seguir avançant, a millorar les nostres pròpies qualitats. També a la Raquel. Em sentia estimada i jo els estimo molt. A part de ser els meus companys, els considero els meus amics. He estat quatre anys al club.
Ara són altres les meves inquietuds; i són, sobretot, lluitar contra l’estigma i l’autoestigma en salut mental. També dono les gràcies a ActivaMent Catalunya Associació per haver-me acceptat i convertir-me en una activista més. Amb tot el que estic aprenent i aprendré, em sento més realitzada, animada i entusiasmada per la tasca que realitzem a Santa Coloma, amb Activament Delegació Gramenet, el projecte que acabem d’emprendre amb altres persones companyes.
Responc a la meva pregunta: ¿I ara què ?: Doncs em diria: “Pensa en el present per forjar-te un futur. Per millorar la teva salut mental, fes activitats, coneix gent, que sempre t’aporten noves formes d’entendre la vida, i fes les coses que més t’il·lusionin”.
Maribel Català
