Des del meu punt de vista, la paranoia en persones que tenim un diagnòstic de trastorn mental sever, sense especificar-ne cap en concret, és aquell pensament o idea que va venint de lluny; però que ve, no deixa de venir, i t’assenyala dient que tu ets la persona escollida.
Si estàs en un entorn religiós, et podràs creure portador d’alguna profecia, el nou messies o et pensaràs que has contactat amb la divinitat, per exemple. Si t’interessen temes de l’ocultisme, et creuràs una persona amb poders mentals per comunicar-te amb els esperits o tindràs contactes amb extraterrestres, probablement. Si, com jo, et creies perseguit per l’organització terrorista ETA, quan estava operativa, series un objectiu. També em vaig sentir espiat pel govern mitjançant espies que circulaven pel carrer en cotxes d’alta cilindrada, que es comunicaven amb la “central” per transmetre’ls els meus moviments. Almenys així ho vaig imaginar i viure en un episodi que vaig patir fa molts anys.
I, així, successivament, poden haver-hi molts exemples. La paranoia té una forma ben definida, té uns paràmetres molt estudiats i molt precisos, en tant que són pensaments irreals o mancats de fonament en la realitat. La paranoia és un autèntic mite entre els professionals que l’estudien i la gent que l’ha patit. Està en boca de joves o de gent corrent, quan per anomenar quelcom que no entenen o que creuen una bogeria diuen: “és una paranoia”, per abreviar o per resumir, en un concepte, allò que perceben com a estrany, possiblement.
Per mi, les al·lucinacions i la paranoia no són tan distintes. Una cosa et duu a l’altre. Els pensaments no són tan distints de la meva veu interior. El pensament, la idea, l’emoció del moment, el fet que et quedis atònit i distant dels altres per haver-te perdut en la teva ment i, progressivament, aïllar-te del grup o de les persones que estan al teu voltant, fa que estiguis pendent de la paranoia, abstret de la realitat, distant, enterbolit, etc.
La paranoia va en augment a cada moment, dia o setmana, va degenerant i essent més i més marcada i evident a mida que passa el temps sense ser diagnosticada i no siguis posat en tractament mèdic i multidisciplinari. La persona, víctima de paranoia, no és algú amb sentiments de voler fer mal. La paranoia no ens indueix a les persones que la patim a cometre delictes, ni a ser especialment violentes. Crec que més aviat creen confusió en la ment dels que la patim. Creen una atmosfera d’incomprensió i desassossec en el que la persona, que ha emmalaltit, actua de forma poc coordinada, excessivament desorganitzada o caòtica, fins a cert punt.
Atenent al què ens diuen els experts, la paranoia no és altra cosa que un tipus de deliri, com ho poden ser els deliris de: grandesa, gelosia, místics, somàtics, de referència, de control, de robament o inserció del pensament, de perjudici, etc. Tots són manifestacions delirants dels pensaments o idees, que prenen diverses formes. La paranoia, segons el meu parer, no és sinó el deliri de persecució, en altres paraules. Un més dels que es manifesta amb molta intensitat i que ens fa a les persones més vulnerables i sensibles a la influència de les persones del nostre entorn més proper.
A mi, la paranoia em va provocar el desconcert amb un comportament malaltís i em va crear sentiments d’estranyesa relatius a la gent que m’envoltava. Volia fugir, anar-me’n ben lluny, que no m’empaités ningú. “Què li passa a aquest?”, “Què fa?”, “Què diu?”, “Per què s’enrotlla?”, “Per què fa això?”, serien preguntes recurrents que qualsevol persona es faria davant algú que pateix un episodi amb símptomes paranoides. Perquè la paranoia no deixa marge de dubtes. Es pot intuir, es pot entendre i es pot posar-hi remei quan la persona, diagnosticada o encara sense diagnosticar, l’està vivint i és víctima d’una conspiració, segons ell o ella, fonamentada en petits detalls que ha pogut observar al seu voltant.
Dani Ferrer
