Em dic Francesc i l’objectiu d’aquest article és conscienciar sobre el que es pateix al tenir esquizofrènia, del tipus paranoide, i quines possibles sortides es poden aconseguir davant d’aquesta.
Tot i que em van diagnosticar fa ja 12 anys, quan tenia 24, crec que la seva irrupció va ser bastant anterior. S’entén com esquizofrènia una alteració del que es percep de l’entorn pels teus sentits, de forma molt negativa i nociva. És molt autoreferencial, doncs, com he dit, són els teus sentits els que perceben successos, de forma auditiva, visual i inclús a vegades tàctil, de forma molt negativa per la persona afectada.
Voldria assenyalar el que es considera com els seus detonants. Es diu que es Hereditària, Biològica i Ambiental. Es considera que prendre drogues pot ser un factor més. Jo considero que medicar-se en la infància, l’assetjament dels teus companys, des de l’escola al treball, i la inexistència de comprensió també poden ser factors de risc. Les drogues legals també.
A nivell personal, el que puc dir és que tant el percebre hostilitats com el medicar-se per frenar-ho –és el tipus de tractament que més es practica a l’Estat espanyol- fan tenir molta inestabilitat, susceptibilitat i, a l’anar sedat, tens pocs reflexos. Es pot inclús guanyar molt de pes en poc temps (és habitual). També hi ha molta incomprensió i, normalment, prejudicis cap a una persona que està en moments realment difícils i inclús crítics. Tot això fa que un mateix s’aparti de molts entorns i genera fracassos escolars i laborals.
Per fortuna es tenen drets, com a altres discapacitats diferents, a pensions i altres tipus d’“avantatges” per compensar aquesta mala situació. El millor es assessorar-se amb el professional correcte.
Respecte als ingressos hospitalaris (ja siguin parcials o totals), voldria dir que, si van bé, perfecte; però que si un se sent perseguit, a l’estar internat en un ambient que percep com hostil i amb gran indefensió, pot ser realment contraproduent, arribant a empitjorar. Jo vaig sortir amb 20 quilos de més, un diagnòstic i fumador compulsiu. I tinc que dir que he tingut algun brot a l’intentar deixar de fumar.
Es pot fer mal a algú quan es té esquizofrènia? Com asenyala la realitat, una persona considerada normal es més perillosa que una afectada per aquest diagnòstic. Però a un mateix sí, pot succeir: es pot arribar al suïcidi consumat o a intents seriosos, pel qual el recolzament i la comprensió tenen que ser una base més del tractament.
L’esquizofrènia sol considerar-se crònica. Però a vegades em plantejo que, si d’alguna manera vaig entrar en això, també alguna manera ha d’haver per poder sortir, no limitant-me només a tractaments que frenen els símptomes (per molt bons que siguin avui en dia), però que per res et curen. Si és que es pot curar.
Considero que una alimentació sana reorganitza l’equilibri físic-mental, així com la pràctica regular i moderada d’algun esport. També ajuda, com no, un entorn favorable que sigui el menys estressant possible. Al cap i a la fi, l’excés d’emocions negatives pot despertar greus i severs brots en nosaltres.
Francesc de Diego
Nota: Voldria fer referència a la il·lustració amb la que acompanyo l’article. La persona que està lligada a les altres dos, intentant fugir sense poder, atrapada a aquesta situació, va agreujant la seva situació de desesperació. Els personatges dels costats podrien ser familiars, suposats amics o gent de qualsevol ambient que, lluny d’ajudar, agreugen la seva situació.
“Atrapat”. 50 x 40 cm. Acrílic, carbonet, retalls i cordill.
