A la meva vida el meu trastorn mental m’ha donat certs maldecaps: unes quantes davallades anímiques (no gaire fortes) i les estones quan m’he sentit malament amb mi mateix o algú altre, fruït d’alguns conflictes que han esclatat, perquè a qui ens han diagnosticat un trastorn també hem de fer front a totes les naturals discussions i desavinences que la vida comporta.
Deixo de banda els moments més íntims i personals. Partim d’un principi individual erroni que l’escola psicològica d’Albert Ellis posa de manifest: “Els demés deuen actuar amb mi de forma agradable, considerada i justa”. Tant se val amb qui ens ajuntem, si pensen semblant o diferent a nosaltres, el conflicte pot saltar en qualsevol segon i cal trobar una bona gestió d’aquests sentiments quan la teva autoestima està dolguda. No podem agradar a tothom, així que intentem quedar bé amb la gent que estimem i, és clar, valorem la seva opinió.
A vegades, algú m’ha dirigit un menyspreu i el cap m’ha començat a donar voltes. Almenys això és el que he experimentat a la vida. Repeteixo certes frases dia i nit, defenso mentalment els meus arguments i trec tota la raó al meu oponent. El malestar intern és creixent i les meves energies es desvien de fins majors. I això pot portar a molèsties més grans si l’estrès o els problemes personals coincideixen en el temps, perquè gestionar el trastorn mental no és fàcil i menys si et trobes molest o dolgut per alguns conflictes.
Si continuem amb els mateixos raonaments teòrics, no és el que ens passa el que ens trasbalsa sinó com ho païm i digerim. Òbviament no parlem tan sols de gent amb trastorns mentals sinó de la societat actual, on la ideologia del “i tu més” triomfa a la política o a l’esport mateix. Recordem aquella picabaralla virtual entre els futbolistes Piqué i Arbeloa, per exemple. Per sort, es diu que les baralles al camp se solen quedar dins del terreny de joc, el que assegura que la tensió no vagi en augment a ulls de tots.
En el nostre dia a dia, és difícil comunicar-se via xarxes socials, el sentit de l’humor d’una persona no coincideix amb l’altra, a vegades paguem amb males paraules a qui no té la culpa del que ens passa. Simplement pel fet d’haver-se creuat amb un en un mal moment. En persona, la comunicació és més senzilla però si les parelles o els bons amics s’enfaden, qualsevol pot tenir uns minuts on la ràbia el domina. Així a vegades es trenquen velles amistats o costa tornar-hi. És aleshores quan toca posar de la nostra part i deixar de banda l’orgull. Ens convé aquella persona o més val apartar-se una mica?
En conclusió, els conflictes són quelcom en que tots ens hi trobem, tinguem o no trastorns mentals, i gestionar-los d’alguna forma que no ens provoqui grans maldecaps pot contribuir molt a que la nostra salut mental no se’n ressenti.
David García
